Tot i que la tasca política i l'economia familiar el mantingueren ocupat, mai va abandonar els seus treballs històrics. Aquests es van centrar en el període comtal català i els seus antecedents. L'any 1913, publicà amb Ferran Valls i Taberner els Usatges. El 1914, va dur a terme la tesi sobre Les Partides a Catalunya, que li valgué el doctorat. Amb l'inici de la dictadura de Franco, es va unir a la iniciativa de Puig i Cadafalch per recompondre l'Institut d'Estudis Catalans en la clandestinitat.[2] El 1948, publicà la seva primera gran obra sobre la vida de l'abat Oliba. De l'obra Catalunya carolíngia, publicà Els diplomes carolingis a Catalunya (1926-1952) i Els comtats de Pallars i Ribagorça (1955) i deixà en curs de publicació avançada El domini carolingi a Catalunya (1971).

Tot i que el corrent neoromàntic era majoritari en l'escena historiogràfica mundial dels anys 20, 30 i 40, Ramon d'Abadal no era historiador d'aquesta tendència; ans al contrari: la seva recerca i les obres conseqüents foren fetes sempre des del positivisme i el realisme, i especialment amb l'anàlisi profunda de la documentació medieval de caràcter jurídic (testaments, contractes, vassallatges, etc.). Per aquest motiu, les seves obres tingueren l'acceptació dels nous investigadors emergents de tendència més empírica. En aquells temps, però, la majoria de la producció historiogràfica tendia més aviat a la construcció d'ideals nacionalistes.

Igualment, durant els anys 60, es va dedicar de la mateixa manera a advertir els nous corrents historiogràfics materialistes que començaven a imperar a Europa que no es podia reduir la història només als factors econòmics i socials. Va advocar sempre per la legitimitat de tots els punts de vista (científics, això sí), afirmant que es complementen entre si donant la visió d'un passat realista i complex com, de fet, havia estat.

Informació extreta de Viquipèdia

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)