En aquesta masia hi ha l’origen de la família Monsalvatje que tractarem d’explicar.

Al veïnat de Comafreda s’hi accedeix per un camí carreter que comença al cap del pont de Planàs en el sentit de Sant Joan.

El mes de març de 1363 es firmaren els capítols matrimonials de Guillem Monsalvatje, fill de Pere, amb Sibil·la Sala. L’any 1396, Sibil·la atorgà testament on assenyala ésser esposa de Guillem Monsalvatje, a qui hereta. I la mateixa dona, en un altre testament de 1447, es confessa muller de Guillem Monsalvatje, hereu i propietari del mas Monsalvatje, de la parròquia de Sant Pol (AMSJA, notes de M. Masdeu).

Al fogatge fet l’any 1497, en els “forans” ningú respon al mas Monsalvatje. A la vila, però, s’hi censa “En Monsalvatje “ (Iglésias, 1991). I a la mateixa vila s'hi troben, a través dels anys, diversos artesans que responen al cognom Monsalvatje: Francesc, mercader (1445); Anton, paraire (1487); Marc, paraire (1502); Joan, mercader (1500) Guillem, paraire (1547) (AMSJA; notes M. Masdeu).

Dos documents, un de l’any 1445 i l’altre de 1454, indiquen que el mas Monsalvatje és de Guillem Isalguer (Costa, 1946).

Des de finals del segle XVI a Monsalvatje s’hi succeeixen diversos masovers. L’any 1588 hi habita un Andreu; el 1625 Aman Guijo; la família Solà-Fajula el 1685 (ibidem).

L’any 1706 hi morí el masover Josep Fajula i la seva esposa, Maria Quintana, prengué inventari de tots els béns.

El recompte comença pels estris de cuina, entre ells, hi ha una arca de fusta on hi ha “algunes 20 quarteres de blat”. Continua amb dos porcs salats, un tros de cansalada vella, botifarres, llonganisses, una cullera de plata, onze esquelles, una vaca, una vedella, un bou mascart (clapat de negre), una euga vella i una de jove, una burra vella, de 20 anys i una pollina filla seva, 45 ovelles amb cria, 6 de prenys i 15 primals (entre 1 i 2 anys), 11 borrecs, 13 borregues, 10 cabres, 15 nodrissos i catorze quarteres de blat sembrades en les terres del dit mas Monsalvatje (AMSJA. notari P. Isalguer, 1707/1711, carpeta 373).

L’interès d’aquest inventari és molt gran. Ens mostra una casa molt ben proveïda i dotada tant pel que fa a l’alimentació familiar com pel bestiar que conté. Endemés de tenir sembrades catorze quarteres de blat, que suposa cap a cinc hectàrees de superfície, encara hi ha vint quarteres de blat en l’arca que hem trobat en el recompte. Tot això, no caldria dir-ho, amb l’agricultura remota, suposa una quantitat de treball ingent. Ens demostra que era una casa de muntanya considerada prou bona.

L’arca aquesta no es pot pas confondre amb la caixa de núvia. No tenen comparació. L’arca és un moble groller, de fusta no pas noble, que s’obria per la part de dalt i tenia tallats uns dibuixos elementals. Amb els fons que tenien, era un moble gens còmode per haver-hi de remenar sovint. Per guardar-hi coses simplement, s’hi podien servar força coses.
Els masovers de Monsalvatje des d’aquell Fajula, van arribar fins l’any 1950 en què, en el padró corresponent, encara hi figuren vuit persones, quatre homes i quatre dones (Manés, 1985).

Dins el segle XVI els Monsalvatje van establir-se a les terres de Bianya. Degudament documentat podem referir-nos a Joan Baldiri Monsalvatje, pagès resident a la parròquia de Sant Pere Espuig. En un document, Joan Baldiri reconeix deure a Joana Coromina, vídua d’Antoni Coromina, de la parròquia de Sant Martí de Tornedissa, el Clot vulgarment, vint-i-cinc ducats barcelonesos pel preu d’un brau de pèl vermell de cinc anys (ACO, notarials, J. Bassols, 1568, f.61).

Pocs anys més tard, l’any 1589, Pere Monsalvatje, fill de Francesc i de Margarida la seva esposa, pagès estat de la parròquia de Sant Joan i Sant Pau de les Abadesses, però, llavors resident a la parròquia de Sant Pere Espuig, firmà capítols matrimonials amb Antiga Colomer, filla de Bartomeu Colomer, propietari del mas Colomer i de Rafela que havia estat la seva esposa i que, després d’enviudar s’havia casat amb Antic Port, pagès de Sant Iscle de Colltort (ACO, notarials, J. Ferrer, 1589, f.359/363).

L’any 1602, Antiga fou l’hereva del mas Colomer de la Vall de Bianya i tenia com a procurador Francesc Monsalvatje, el seu sogre. Dintre d’aquest any de 1602 Pere enviudà i celebrà segones núpcies amb Anna Serradell de la parròquia de Santa Maria de Puigpardines. Anna aportà un dot de 110 lliures. (ACO, notarials, J. Ferrer, 1602, f.21). L’hereva del mas Colomer fou Marianna, filla d’aquest segon matrimoni de Pere (Herrero, 1998, p.34).

El 10 d’agost de 1632 Pere Monsalvatje va comprar, a carta de gràcia, a Miquel Camps, un mitjaire d’Olot, el mas Cabrafiga situat a la parròquia de Sant Pere Espuig amb totes les seves pertinències a ell unides i agregades. En el document s’hi fa constar, explícitament, que hi queda inclosa una peça de terra erma, amb arbres diversos, situada al costat de la riera de Santa Llúcia.

Els límits d’aquesta finca eren: a llevant, amb honors del mas Cabrafiga; a migdia, amb el mas Solà, mitjançant l’esmentada riera; a ponent, el mas Solà, segons termes divisòries; i al nord, amb el mas Plantalec, on hi ha un rec fet per l’aiguat, que em pertany per títol de venda feta per Margarida Roquera, viuda de Jaume Roquer, paraire difunt d’Olot, senyora del mas Solà de dita parròquia de Sant Pere Espuig, pel preu de tres lliures i dotze sous, segons document lliurat pel present notari d’Olot el 23 de Juny del passat any de 1630 (ACO, notarials, C. Bassols, 1632, f.446/449).

A Sant Salvador, en el registre de Baptismes que inclou els anys de 1572 a 1707, en els anys del segle XVII hi trobem els fills del matrimoni de Joan Monsalvatje i Maria en baptismes celebrats entre 1635 i 1638.

L’any 1728 es produí una herència abintestat en la família del moliner de “Mesclantsesaigues”, Jaume Baburés a Sant Martí de Solamal si bé ell era oriünd de la parròquia de Sant Julià de Vallfogona. Els fills d’aquest home i de la seva esposa Maria Barrot, Joan, Josep, Francesc, Teresa i Margarida Baburés Barrot, aquesta última esposa de Joan Monsalvatje, es repartiren l’herència. La part de la Margarida, amb el Monsalvatje, fou de 34 lliures per poder fer unes obres al molí de Mesclantsesaigues de Sant Martí de Solamal. (ACO, notarials, J. Oliveres, 1728, f.201). Això que permet de suposar que el Monsalvatje aquest, continuà l’ofici del seu difunt sogre en el mateix molí després d’haver-lo reparat.

Aquesta herència ens ofereix un problema de toponímia. Sembla que el document referenciat situa el molí de Mesclantsesaigües a la parròquia de Sant Martí de Solamal.

No sembla pas un topònim massa exacte. Segons un treball de Xavier Puigvert (Cartipàs del Plafó, núm. 13 de novembre de 2003, p.6), amb referències del segle XVI, el nom de Mesclantsesaigües cal situar-lo en la llenca de terra compresa entre la riera de Santa Margarida i la de Bianya, on el segle XVI s’hi construí un hostal que prengué la denominació de Hostal Nou, una entitat poblacional de Bianya que continua amb el mateix nom.

Una aparent contradicció que no és tal si pensem que aquell moliner pogué morir a Sant Martí de Solamal, lloc habitual de la residència familiar, tot i que el molí on treballava fos apartat de la casa pròpia. Els molins d’aigua antics sovint no tenien estada per al moliner; només s’hi construïa l’obrador.

Joan Monsalvatje Baburés – Anna Maria Mulleres

En ple segle XVIII, un Joan Monsalvatje, casat amb Anna Maria Mulleres, l’any 1717, fa donació dels seus béns al seu fill primogènit, Pere-Joan, que era traginer a Olot (ACO, notarials, F. Masbernat, 1716, f. 37). Aquest fill ja estava casat des de l’any 1713 amb Maria Constans Terrada (ASE, M-V, f.162).

En Pere Joan Monsalvatje Mulleres i la seva esposa, Maria Teresa Constans Tarrada són, realment, l’anella que portarà els Monsalvatje a Olot, per mitjà dels seus dos fills, en Joan-Jordi i en Josep. Hi formaran dues rames del mateix cognom, però amb ocupacions ben diferents. Uns, hortolans i els altres industrials tèxtils, amb el temps esdevinguts banquers locals.

Dues famílies que, tot i ben conegudes, sempre han considerat inexistent un qualsevol lligam de parentesc.

Per a una major claredat estudiarem separadament cada una d’aquestes famílies, amb el temps esdevingudes olotines.