Portal Gironí d'Història i Genealogia

Els Monsalvatje d'Olot

Els Monsalvatje, HORTOLANS

Ramon Llongarriu i Monsalvatje
Vist: 1834

Joan-Jordi Monsalvatje Constans – Hipòlita Llagostera Nicolau

Joan-Jordi Monsalvatje Constans l’any 1742 va contraure matrimoni amb Hipòlita Llagostera Nicolau, filla de Carles i Maria. Hipòlita rebé, segons capítols matrimonials firmats, 22 lliures i vuit sous, representats per vestits segons son estat, un llit amb pilars, quatre llençols i dues tovalloles... tota una sèrie de petites donacions constituents, però, d’un vertader aixovar. En destaquem, només, una olla de ferro, amb lleves i clemàstecs això que palesa una forma de cuinar al foc a terra, molt propi de l’època. Afegim, encara, que en el document s'hi fan constar les 40 lliures a Hipòlita expectants, provinents dels fruits de la Pia Almoina del Pa comú, per haver-les tret en sort de rodolí (ACO, G. Clapera, 1742, f.77).

L’avi Llagostera fou el que introduí el nom de Carles en la família i no podia pas pensar la reiteració que ha tingut a través de les successives generacions.

Al cap d’un temps, Hipòlita rebé les 40 lliures de la Pia Almoina segons entrega que li’n feu l’administrador de la institució (ACO, notarials, G. Masbernat, 1714, f.143).

El primogènit dels Monsalvatje – Llagostera, que portava el nom de Carles visqué molt poc temps. Llavors, l’hereu fou un altre fill, de nom Esteve (ASE, B-XIV, f.114, 19.10.1756).

Esteve Monsalvatje Llagostera – Maria Corcoi Soler

L’Esteve Monsalvatje Llagostera l’any 1776, s’esposà amb Maria Corcoi Soler, filla de Francesc –jornaler que fou a Sant Joan de les Abadesses- i Maria.
El seu primer fill portà el nom de Carles. En realitat el primer “Carlicus”, ocurrent diminutiu infantil que, amb el temps ha esdevingut una marca espontània d’una floristeria destacada a Olot, derivada d’un hortolà típic, les terres del qual han estat urbanitzades successivament.
Carles, amb un protagonisme destacat, origen de molts documents, més endavant ens n’ocuparem atentament.

Carles Monsalvatje Corcoi – Magdalena Noguer Jordà

Carles, fadrí hortolà, com consta en el registre parroquial de matrimonis de la parròquia de Sant Esteve d’Olot, es casà amb Magdalena Noguer Jordà. Fou família nombrosa. Tingueren onze fills, un dels quals fou un frare caputxí que apostatà de la fe catòlica i es passà a l’església Evangèlica. Una personalitat que ha estat comentada per diversos escriptors.

Ramon Monsalvatje Noguer

Nat el 19 d’octubre de 1815, fill de Carles i Magdalena (ASE, B-XXVII, f.222).

En la part de biografies compreses en la Història d’Olot, del Dr. Danés, que ara els hi ha arribat l’hora de publicar-se, hi ha la d’aquest frare caputxí, que seguirem de seguida.

Estudià la carrera eclesiàstica al convent dels frares caputxins d’Olot i al de Barcelona. L’any 1835, sense haver cantat missa encara, s’allistà a l’exèrcit carlí (1ª carlinada 1833-1840). Fet presoner a la frontera, fou conduït a Montpeller. L’any 1837 tornà a Catalunya i es reincorporà a l’exèrcit carlí amb el grau de tinent. No acceptà el Convenio de Bergara entre els generals Maroto i Espartero i emigrà a França on ingressà al seminari de Besançon on li començaren els dubtes sobre la interpretació de la Sagrada Bíblia. Ja l’any 1842, ingressà a l’església protestant de Dijon i a l’institut Evangèlic de Greay. Distribuí bíblies entre els carlins emigrats a Montpeller i Lió. Prengué part en les conspiracions dels republicans barcelonins. I contra el regent, el general Espartero. La societat evangèlica de Ginebra li confià missions importants, una d’elles a Roma l’any 1844. Marxà als Estats Units on arribà a bisbe protestant. Va escriure uns quants llibres i en traduí d’altres. Danés diu que és probable que morís l’any 1846 quan tenia 31 anys (Danés, 2001, p.148).

En acabar aquesta biografia, l’autor recomana de llegir la que publicà Josep Pla al setmanari Destino del dia 31 d’octubre de 1959 la qual es troba també en el volum 33 de la seva obra completa, intitulat “El passat imperfecte”. Aquesta biografia és més extensa, s’hi fa referència a d’altres autors que han estudiat la vida d’aquest frare apòstata, però que, quant a les dades biogràfiques rellevants, són les mateixes. Únicament que la biografia de Pla no parla del viatge als Estats Units ja que el dóna perdut de vista després d’embarcar-se amb destí al nou món sense saber però a quin país (J. Pla, 1977).

El juny de 1998, a través d’Internet ens vam assabentar que a l’estat de Montana (U.S.A.) el senyor Marshall Cutchin buscava informació per poder escriure una biografia del P. Ramon Monsalvatje Noguer. Tot seguit li vàrem transmetre la biografia que coneixíem per haver-la llegit i de la que en teníem referències. La de Marcelino Menéndez Pelayo, la d’Adolfo Castro i la de Religion Tract Society. Endemés, l’adreça de l’arxiu dels caputxins a Catalunya.

L’última notícia que tenim d’aquest senyor, és l’agraïment que ens manifestà junt amb la disculpa del seu difícil castellà.

Únicament voldria afegir una petita nota a les extenses biografies a què ens hem referit. Es dóna com a segur que les despeses ocasionades pels anants i vinents d’aquest caputxí eren finançades per l’església Evangèlica. Doncs, no. Almenys, en els seus primers desplaçaments. El seu pare, Carles Monsalvatje Corcoi, atorgà dos testaments. El primer, normalíssim, datat el 19 de febrer de 1857, estableix un llegat de cinc sous per a cada un dels seus fills, com a dret d’institució (ACO, notarials, I. Sayol, 1857, f.53/54). El segon, del 25 de març del mateix any, estableix també el llegat a cada un dels fills, de cinc sous, per dret d’institució, d’aquesta forma, però: pel fet que tots ells tenen la llegítima a excepció del P. Ramon el qual si bé no ha atorgat cap resguard, li tinc més que pagats els seus drets legitimaris havent-li entregat crescudes sumes de diners per costejar-li els seus llargs viatges, els drets i accessoris de la seva professió i noviciat, haver-lo mantingut a casa després d’exclaustrat i subministrat diferents partides de diners

Aquest testament fou fet en una habitació de la casa que a títol de lloguer ocupo, pròpia de Joaquim Marcillo, al carrer Fluvià de la vila d’Olot (ACO, notarials, J. Sayol, 1857, f.153/154).
Avancem que aquesta casa entrà en el patrimoni Carlicus l’any 1877 quan fou comprada a uns familiars, com veurem.

Els dubtes de Marcelino Menéndez Pelayo

Tan sols per poder apreciar els distints matisos biogràfics, aportem la biografia explicada per Marcelino Menéndez Pelayo, amb tos els seus dubtes (si es que Monsalvatje ha existido, y no es su insulsa biografía un pretexto para los desahogos evangélicos de cualquier pastor metodista).

No sé si declarar persona real o ficticia al ex capuchino catalán Ramón Monsalvatje, cuya vida corre impresa en un librillo inglés publicado por la Religious Tract Society. Usoz, a quien no puede negarse cierta buena fe y gravedad en sus investigaciones, se inclinó a tenerla per ficción y novela, al modo de Sacharles. Con todo esto, está llena de circunstancias tan precisas y algunas tan exactas, que mueven a creer que la novela (si novela es realmente) se bordó sobre un fondo verdadero.

Monsalvatje se dice nacido en Olot el 17 (sic) de octubre de 1815. Fue capuchino, y salió del convento cuando la dispersión de las comunidades monásticas en 1835. Entonces se alistó en el ejército de D. Carlos, y después de varias aventuras, fue arrestado por soldados franceses en la frontera y conducido a Grenoble. Algunos clérigos le aconsejaron entrar en un monasterio de Saboya que abandonó al poco tiempo para volver al campo carlista. No aceptó el Convenio de Vergara, volvió a emigrar, y entró en el seminario de Besançon a estudiar teología. Allí le asaltaron las más vehementes dudas sobre la interpretación de la Biblia. Un diálogo que tuvo en 11 de junio de 1841 con Mr. Sandos, pastor protestante de Besançon, le movió a abandonar el seminario primero, y abjurar el Catolicismo después. Agente o “colporteur” de una Sociedad Evangélica, comenzó a distribuir Biblias entre los carlistas emigrados a Montpellier y en Lyon. De allí pasó a Clermond-Ferrand, donde trabajó de concierto con los republicanos barceloneses que en 1842 levantaron bandera contra el Regente (el general Espartero). La Sociedad Evangélica de Ginebra empleó a Monsalvatje en diversas comisiones de empeño, a las órdenes de Calderon y Borrow. En 1842 se les encuentra en Madrid, proyectando una misión en Mallorca. Pero los tiempos cambiaron, y Monsalvatje tuvo que embarcarse para América, donde ya perdemos su huella (Menéndez y Pelayo, 1930, vol.VII).

Francesc Monsalvatje Noguer

De la família Monsalvatje Noguer cal que parlem d’un altre dels fills, en Francesc, que als seus 19 anys es volia casar amb una noia que no mereixia l’autorització paterna, mantinguda per procediments molt expeditius com per arribar a l’empresonament del fill, incansable en la seva reiterada insistència per obtenir la vènia del pare. Fins que un dia decidí fer-li arribar un requeriment notarial en el qual l’intimava a què donés el consentiment o bé que digués els motius que tenia per negar-lo.

El noi es dirigí amb molt de respecte, segons que li semblava i li explicava que de mucho tiempo a esta tiene un trato honesto con Magdalena Casas i Escay, soltera (...) a quien dió palabra de casamiento atendidas sus buenas prendas y habilidades en sus manos. Per això el requeria perquè es menifestés clarament aunque vuelva V. a instar que le metan otra vez en la cárcel (ACO, notarials, I. Sayol, 1833, f.216).

Aquest requeriment fou fet el 19 d’octubre i el pare el contestà, apressadament, el dia 21, amb aquest text: Que el haber dado palabra de casamiento a Magdalena Casas y Escay, soltera (...) sin conocimiento ni intervención mía, ya es un acto notorio de la falta de respeto y atención de un hijo a su padre y si hallándose soltero el requirente procede tan desatentamente, que podría esperarse de él, después de casado, sinó que se tomaría más autoridad?

El pare no es mossega pas la llengua i expressa els motius en els quals funda la seva negativa. Magdalena tenia força més edat que el noi, era prou coixa i els seus aires eren superiors a altres noies solteres i acabalades tot i ser, ella, d’una família que, per miserables, no era d’esperar poguessin donar-li dot. Tot això era molt negatiu perquè quan es viu amb afany del treball propi, seria millor que el seu fill es casés amb una dona més jove, que no fos tan coixa i que vistiese al estilo de bracero u hortelano. Porqué al paso que pudiera desempeñar las fatigas y mecánicas propias de mi dicho oficio, procure el ahorro de gastos con un porte tan sencillo cual se requiere a mi dicha clase, y poder recoger, yo también, por medio de un casamiento proporcionado que hiciese el requirente a su tiempo, algo de dote, para ayuda de gastos, porque de lo contrario se echaría a perder nuestros escasos caudales, y en consecuencia la familia toda (ACO, notarials, I. Sayol, 1833, f.220/221).

El fet és una bona mostra de l’època: profund sentiment de classe, autoritat paterna omnímoda i l’esperança, més o menys sentida, que la col·locació dels fills aportés, en forma de dot, alguns diners amb els quals, sinó millorar, sí, almenys gaudir d’una ajuda a l’economia familiar.

Altres fills Monsalvatje – Noguer també van deixar petja de les vides llurs.

Teresa Monsalvatje Noguer

Aquesta dona sentí el flagell de la guerra de Cuba, per la mort del seu fill, Carles Aiats Monsalvatje. Ens consta aquest fet luctuós per haver-se personat, Teresa, davant de notari, assistida pel seu marit, en segones núpcies, Domènech Muntada Callís, així com les seves tres filles, Magdalena, Mariàngela i Llúcia, assistides pes seus respectius conjugues, per tal d’atorgar poders al capità D. Serapio Hernández Merino, per presentar una instància a l’Il·lustre. Senyor Caixer General Central d’Ultramar, establert a Madrid, a bé al Consejo de Redenciones y Enganches del Servicio Militar, a efecte de poder cobrar la quantitat que correspongués com a hereus del difunt Carles, fill i germà d’elles, per haver mort el seu pare, Carles Monsalvatje Corcoy.
Amb el testament esmentat de Carles, manifestava que volia que la seva viuda, Magdalena, en el seu cas, visqués amb l’hereu i nora, donant-li dos rals de velló cada setmana endemés de rendir-li la veneració i respecte propis i, ella, treballant, el que pogués, a utilitat de l’hereu. En cas de separar-se, li hauria de donar 30 lliures a l’any, 15 per Sant Joan de juny i 15 per Nadal. I donar-li el llit on ell dormia guarnit amb matalàs, màrfega, 6 llençols, 2 coixins, quatre coixineres, una conxa, una vànova, una flassada, un cobrellit, dos tovalloles i dos eixugamans. La calaixera, una tauleta i la Verge dels Dolors que eren a la seva habitació.
Aquesta imatge, segurament tancada en una vitrina de vidre era el que hom anomenava escaparata que, generalment, eren imatges antigues, amb vestits i les mans i cara de terra cuita, talla de fusta o altres materials que eren usuals en les llars pretèrites, àdhuc en les humils.

Fidel Monsalvatje Noguer – Llúcia Pujol Arimany

Hereu de Carles, fou Fidel, nat el 1825 (ASE, B-XXVIII, f.417), que als 20 anys s’esposà amb Llúcia Pujol Arimany, filla de Raimon i Magdalena (ASE, M-X, f.212).

Llúcia era de Les Preses i, morts els seus pares, estava sota l’autoritat del seu padrastre que va donar-li 150 lliures i un escriptori que havia estat del seu pare o l’equivalència del moble fixada en 9 lliures, un gipó, un vestit de “cubica” negre, una caputxa i una mantellina. La roba li donaria el dia del casament, 60 lliures per Nadal, altres 60 pel Nadal de l’any següent i les 30 restants pel Nadal de 1847 (ACO, notarials, R. Surroca, 1845, f.155/156).

El cognom Monsalvatje apareix ara com a Moncelbatge, una grafia més, de les moltes que s’han usat al llarg del temps.

El matrimoni tingué tres fills: Climent, Domènech i Esteve.

Després d’enviudar, Climent, celebrà segones núpcies amb Teresa Pey Pujol que era d’Oix (ASE, M-XI, f.162, 12.1.1860). Amb Teresa els fills foren: Climent i Margarida.

Fidel fou un home molt destacat en la nissaga per haver augmentat el patrimoni familiar L’any 1877 comprà tres horts a Llorenç Torruella, teixidor, de Barcelona:

Un, situat en la vila, compost de dos bancals, tres coberts (glorietes, diu), dos de grans i altre petit i un femer (basurero, posa) amb cabuda de 5 àrees i 56 centiàrees.

Un altre situat al camí veïnal que va a Sant Joan Les Fonts, de 14 àrees i 88 centiàrees

Per fi, un altre contigu a l’anterior, a frec del camí esmentat. Tot plegat, sense càrregues ni hipoteques, pel preu de 2.375 pessetes (ACO, notarial, M. Maimó, 1877, f.591).

Al venedor li havien pervingut per una venda judicial firmada per senyor Jutge de Primera Instància d’Olot segons escriptura del notari M. Maimó de 7 d’agost de 1877.

La venda de l’artiga

Aquell any, 1877, fou molt actiu. Va començar amb la venda de l’artiga que la família tenia al Bosch de Tosca. La vengué a Joan Arbolí, blanquer, i a la seva esposa que l’adquiriren per iguals parts en indivís, pel preu de 2.133,33 ptes., equivalents a 800 lliures catalanes, d’una extensió de 58 àrees aproximadament (ACO, notarials, M. Maimó, 1877, f.31/34).

Aquesta finca Fidel l’heretà del seu pare, segons testament que ja hem referit del 25 de març de 1857. Finca respecte de la qual els marmessors estaven autoritzats de vendre sempre que l’hereu de Carles Monsalvatje Corcoi, en Fidel Monsalvatje Noguer, no complís la prestació econòmica establerta a favor de la seva mare per poder cobrir aquest fins allà on arribés.

Trobada familiar

A l’abril d’aquell mateix any hi hagué una trobada, davant de notari, de diversos familiars Monsalvatje, per saldar, entre ells, deutes diversos que es tenien, ultra els interessos vençuts i no pagats. Fou un passar comptes.

En aquest acte, Magdalena Aiats Monsalvatje, assistida pel seu marit, Joaquim Badia Vergés, féu venda a favor del seu oncle, Fidel Monsalvatje Pujol de:

Una casa al carrer Clivillers núms. 23 i 25.

Una horta anomenada primera de Marcillo amb una caseta dins la vila amb límits amb la Plaça del Gra (actual cruïlla dels carrers Fontanella, Lorenzana i Hospici)

Una altra horta anomenada horta tancada de Marcillo amb una casa núm. 5 que la té per venda, davant notari de Girona, Josep Garrofa, el dia 22 de març de 1877.

Aquesta venda satisfeia el deute de 10.333,33 pessetes que Fidel Monsalvatje i Noguer creditava contra Domènech Muntada i Callís espòs, en segones núpcies de Teresa Monsalvatje Noguer.

Fidel moria el 27 de desembre d’aquell mateix any 1877 i, en el seu testament establia hereu al seu fill Climent Monsalvatje i Pujol, al qual també anomena va marmessor junt amb la seva esposa, en segones núpcies, Teresa Pey.

Va llegar als dos fills Monsalvatje Pujol, Domènech i Esteve i als dos fills Monsalvatje Pey, Climent i Margarida, 800 pessetes, equivalents a 300 lliures, com a llegítima paterna. A la seva esposa, Teresa Pey, també 800 pessetes.

L’hereu, Climent, havia de viure amb la madrastra. Si separessin endemés del llegat li havia d'entregar un llit ben guarnit, la calaixera amb l’escaparata amb la Verge dels Dolors, cadires i el “cofre” i demés elements que es troben en l’habitació. El testador no pogué firmar, perquè es trobava incapacitat per fer-ho (ACO, notarials, M. Maimó, 1877, f.1008/1009).

L’inventari d’un patrimoni

Climent, una vegada hereu, el dia 11 de gener del nou any, el 1878, va fer l’inventari del patrimoni que li havia deixat el seu pare, Fidel.

Un hort i casa al carrer Fluvià núm. 7 (segon de Marcillo), amb un valor de 1.333,33 pessetes adquirits a Domènech Muntada i Callís - el seu cunyat – en la reunió familiar celebrada a l’abril del 1877.

Tres horts situats en aquesta vila. Un de dos bancals amb tres glorietes (coberts), dues de grans amb soterranis, en la major part viver gran i un altre de petit i un femer (basurero) que amida 5 àrees i 56 centiàrees.

Un altre hort, contigu al camí veïnal a Sant Joan Les Fonts de 14 àrees i 88 centiàrees.

Un darrer hort, també a tocar a aquell camí veïnal (camí de les Bruixes?) de 304 m2. El valor total de 2.375 pessetes, segons document atorgat per notari de Barcelona el 14 d’agost de 1877.

Pesen sobre d’ells: 1.500 pessetes a favor de Teresa Monsalvatje Noguer i Domènech Aiats Boada, esposos, procedents del pagaré que Fidel Monsalvatje firmà el 14 d’agost de 1877 i, encara, 780 pessetes a favor de Francesc Vidal Roca, també per un pagaré que Fidel firmà en aquella mateixa data.

Tots aquests béns formaven el patrimoni que pertanyia a Fidel i que, en virtut del seu testament, havien passat a Climent que trobà l’heretat ben consolidada. No obstant i això, recorre al préstec per tal d’atendre necessitats (ACO, notarials, M. Maimó, 1880, núm. 7, f.1008/1009). Possiblement amb prevenció per si havia de materialitzar els llegats dels fills de Fidel i la Pey i a aquesta mateixa.

Per l’octubre de l’any 1880, prop del tres anys de mort Fidel, la seva viuda, Teresa Pey, proposà a l’hereu, en Climent, de separar-se amb els seus fills, Climent i Margarida, si li donava el 4% de les 900 lliures que sumen els llegats per a ella i per als seus fills, del dia que se separessin fins al que els pagués els tres llegats.

Tot consensuat Teresa Pey recollí el mobiliari i Climent hipotecà un hort del carrer Fluvià com a garantia del compliment del pagament de tots els llegats els quals no es podien exigir, si no s’havia avisat amb tres mesos d’antelació (ACO, notarials, M. Maimó, 1880, f.920/923).

Climent pot donar puntual compliment a les seves obligacions. Pel febrer de l’any 1881 liquida el deute de 1.500 pessetes que la seva germana, Teresa, creditava des del temps de Fidel, el pare de Climent. Així que li firma carta de pagament a satisfacció (ACO, notarials, M. Maimó, 1881, f.193/194).

Cap a un litigi

El gener de 1881, Magdalena Aiats Monsalvatje, filla de Teresa Monsalvatje Noguer, i de Joaquim Aiats Vergés, que era paraire, féu una operació que no podia pas imaginar-se els mals de cap que originaria. Va establir, en emfiteusi, a Joan Bassols Roura, a una horta de Marcillo que limitava amb Climent Monsalvatje. D’aquesta horta ja n’hem parlat. És la que la Magdalena Aiats havia adquirit per venda que li’n feu Domènech Muntada Callís. N’hem parlat, concretament, en veure la reunió de familiars per liquidar comptes, a l’abril del 1877. El cànon era de 53 pessetes que al 3% significava un capital de 1.781 pessetes.

A l’any i 8 mesos esclatà el conflicte entre els dos veïns. El procurador de Climent Monsalvatje introduí un plet contra el senyor Bassols Roura el 19 de juliol de 1882 en el sentit que el tribunal declarés la propietat absoluta dels Monsalvatje i lliure, en conseqüència, de servituds de pas i de les aigües pertanyents al Bassols Roura, que no permetessin de travessar l’horta per anar 

al carrer de Sant Antoni (llavors el carreró d’aquest nom) i no conduir les aigües de reg per l’hort del Monsalvatje. I, finalment, que s’indemnitzés amb el pagament de les costes del judici.

En data del 18 de setembre del 1882, el procurador de Bassols Roura demanà l’absolució del seu client i obligar a Monsalvatje a silenci definitiu i, endemés, que les costes vagin al seu càrrec. Que l’horta del Sr. Bassols Roura (que era part de l’horta primera de Marcillo) estava lliure de la servitud de pas i conducció d’aigües que, sense cap dret, imposava Monsalvatje i, si no se li’n priva, es prohibeixi el pas de les dones que van a fer bugada als safareigs que Monsalvatje té oberts al públic, el seu hort, i que sigui condemnat a suprimir el canal adossat a la paret i aterrar la contraparet aixecada en el seu terreny per l’establiment dels seus safareigs i obligar-lo a treure la reixa de fusta que tanca l’hort de Monsalvatje, posada sense consentiment del Bassols Roura.

Anaven a judici verbal el dia 21 d’octubre de 1882 a les 11 del matí. La mediació d’amics i familiars els desistí de seguir el plet i tractar de negociar una avinença. Una solució extrajudicial seria molt millor i per això es buscaren mitjancers que en un termini de quaranta-cinc dies, donessin la seva proposta (ACO, notarials, 1882, M. Maimó, f.579/583).

En tractar-se d’una solució extrajudicial no hem trobat el resultat que s’aconseguí. Ës de creure que la sang no va pas arribar al riu sinó que s’aconseguí una entesa conciliadora i es feu la pau.

Els safareigs públics de Can Carlicus i les reformes urbanístiques

Un dels motius de discòrdia que motivà el litigi comentat era, entre d’altres, el pas de les dones que anaven a fer bugada als safareigs que eren dintre l’hort d’en Carlicus,. Segons que ens explica Ramon Monsalvatje (a) Carlicus, n’hi havia tres. Dos amb capacitat per a rentar-hi vint-i-una dones i un de més petit per solament catorze places, reservat per a esbandir.

Rentar la roba en aquests safareigs públics, a canvi d’una modesta quota, tot i ser una feina pesada, resultava incomparablement més còmode que no haver d’anar al riu o la riera.

Caterina Mitjà (q.e.p.r.) ho explicava en un treball guardonat en un concurs literari de la Llar dels Jubilats, on s’explica el treball de la seva àvia i de la seva mare per anar a la riera de Riudaura a fer bugada. Fins que al barri de l'Apartament, un home anomenat en Misses, obrí un d’aquests safareigs (“Catalunya mil·lenària”, Llar dels Jubilats, 1991).

En el mateix sentit, D. Prats explica la feinada de les rentadores del Mallol a la font del Tortonell, a les passeres de Verntallat o les d’en Llagosta o al pontarró d’en Pericas (Verntallat 34, 1994, p.18/19).

Aquests safareigs públics foren suprimits durant la dècada dels cinquanta. Els de can Carlicus, a causa de l’obertura del carrer dedicat Esteve Castellà Llovera que enllaça els carrers Lorenzana i Fluvià. De primer moment en fou suprimit un. Els altres dos continuaren. Per poc temps, però, perquè les reformes urbanístiques obligaren a prescindir-ne.

N’Esteve Castellà Llovera deixà una col·lecció de dates històriques molt estimables. Les publicà el setmanari “El Deber” en forma de fulletons col·leccionables durant força anys. El resultat foren tres volums datats els anys 1899, 1906 i 1914 (Danés, vol.XXIX, p. 43).

L’altre gran canvi operat en quest espai urbà, modernament, s’originà amb el trasllat del monestir, escola i església de les Religioses clarisses de la Divina Providència del carrer Lorenzana per anar-se’n a un edifici nou, posat al dia, aixecat en un tros de terreny propi, situat al final del carrer Fluvià, cantonada a la Ronda homònima. En aquest nou edifici les clarisses s’hi instal·laren el desembre de 1976.

Després seguí la demolició dels edificis antics i, sobre el solar, bastir-hi un gran edifici de pisos i l’estació d’autobusos (Llongarriu, 1992, p.17).

Can Carlicus consolidaren el comerç de floristeria ben acreditat entre els diversos que, actualment, s’han posat a la ciutat.

Els entorns de Can Carlicus han canviat molt en el transcurs del temps.

La primera reforma urbanística es produí quan l’Ajuntament de la vila en sessió del dia 16 d’abril de 1884, acordà suprimir el nom de Plaça del Gra (actual cruïlla dels carrers Mulleres, Hospici i Fontanella) i que el nom del carrer que s’obria des dels jutjats fins al carrer Valls Nous, es dediqués al Dr Tomàs de Lorenzana, bisbe de Girona (1775-1796) per les moltes atencions que havia tingut amb Olot, majorment pel recolzament i l’ajuda econòmica en la construcció de l’Hospici (Notícies històriques d’Olot, vol.III, p.28).

Les parades d’hortalisses al mercat

A Can Carlicus venien al mercat que es feia a la plaça Major on tenien dues parades.

El dos d’agost de 1883, Climent Monsalvatje dirigí una instància a l’Ajuntament amb la petició que s’enrajolés la plaça per tal d’evitar la mullena i el fang en dies plujosos.

Una obra que seria molt agraïda pels compradors i, també, pels venedors. Però si l’Ajuntament no tenia cabals que portar a terme aquesta obra, llavors que l’autoritzessin a ell per fer-ho pel seu compte a l’espai que ocupaven les seves dues parades.

L’autorització fou denegada en la sessió del dia 20 de setembre, en els dos aspectes. Primer, perquè l’enrajolat de la plaça no es creia necessari. I en quant a l’enrajolat parcial dels espais de les seves parades, no podia donar el permís per no introduir precedents al seu favor de servituds en lloc públic (ACO, municipal, Sol·licituds).

Ja hem assenyalat que Climent fou un home molt actiu. La casa que hi havia en el terreny de l’horta familiar, fou restaurada per ell. En demanà l’autorització d’obres el 25 d’octubre de 1880 i això sí que li fou concedit. La restaurà en modificar les portes dels baixos, que les engrandí. I les finestres del primer pis també es feren més grans després d’haver aixecat el teulat.

Tot això detallat en el dibuix inclòs en la seva sol·licitud (ACO, municipals, Sol·licituds).

Diguem per fi d’aquest capítol, amb un Climent tan treballador, que a l’abril de 1882, quedava pagat el llegat de 800 pessetes atorgat per Fidel Monsalvatje a la seva segona esposa, Teresa Pey (ACO, notarials, M. Maimó, 1882, f.201/202).

Fins aquí ens han ocupat les múltiples activitats de Climent, sense entrar en els aspectes familiars per poder fer una explicació sense interrupcions més clara. Ara, però, ens cal aturar-nos per exposar el que havíem preterit.

Climent Monsalvatje Pujol – Maria Ferrer Roquer

Climent, l’any 1871, s’havia casat amb Maria Ferrer Roquer, d’Olot, filla de Ramón, aragonès (era d’Almunia de Doña Godina, Saragossa), i Magdalena (ASE, B-XI, f.383) El matrimoni tingué tres fills: Magdalena (ASE, B-XXXIV, f.379), Carles (ASE, B-XXXIV, f.430) el qual morí poc més d’un any d’haver nascut (ASE, Albats-VII, 9.6.1874). I un altre fill, un nen a qui també se l’imposà el nom de Carles (ASE, B-XXXIV, f.520). No tingueren més fills.

Carles Monsalvatje Ferrer – Dolors Duran Garcia

Són part de la generació actual que figura detallada en l’apèndix inclòs al final.