El 27 de maig de 1694, el castell de Verges es va convertir en un dels epicentres de la batalla del Ter, un dels episodis més sagnants de la guerra dels Nou Anys. L’enfrontament va deixar més de 3.000 baixes en l’exèrcit espanyol i un rastre de mort i misèria entre els habitants del baix Ter.

El 27 de maig de 1694, el dia que va esclatar la batalla del Ter, el prevere i sagristà de l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí, Jacint Roura, va deixar anotat en el Llibre d’òbits de la parròquia que “un raig de foch a modo de una saeta o espasa se veu en lo ayre”. Es tractava d’un mal averany; un avís diví del rastre mort que, poques hores després, deixarien els combats. Malgrat tot, els habitants d’aleshores estaven prou acostumats al flagell de la guerra perquè resultés necessari cap anunci diví. Els territoris del nord del país s’havien convertit, durant tot el segle XVII, en escenari de les disputes territorials entre les corones espanyola i francesa, i aquesta circumstància anava indestriablement lligada al saqueig, la fam i la mort. A més a més, feia dies que el país vivia immers en la guerra dels Nou Anys i a una banda i l’altra del Ter s’havien establert dos poderosos exèrcits. Per la banda del nord, el duc de Noailles havia concentrat 15.000 soldats d’infanteria, 6.000 de cavalleria i 20 canons; mentre que al sud el nou virrei de Catalunya, el duc d’Escalona, intentava contenir-lo amb 11.900 soldats d’infanteria, 4.000 de cavalleria, 400 miquelets i 8 canons de campanya. El problema no era només la desproporció numèrica entre els dos contendents. Segons el testimoni del duc d’Escalona, que era alhora el cap de l’exèrcit espanyol, la major part dels seus efectius era “gent que en tota la seva vida ni tan sols havia pres les armes i molta forçada que havia estat necessari dur-la presonera”. A més a més, bona part de la cavalleria “anava sense pistoles i els dragons sense fusells”.

Era qüestió d’hores, doncs, que aquell “raig de foch” que va veure el rector de Torroella deixés un rastre de sang. El 24 de maig, tres dies abans de la transcendental topada, les forces espanyoles es van concentrar entre Verges i Torroella. Després d’algunes hores de calma tensa, el dia 26 els francesos van intentar creuar el gual de Verges, però es van veure obligats a replegar-se a Torroella davant la resistència de les artilleries, que disparaven d’una i altra banda del riu. L’endemà, el cel es va despertar entelat per una boira espessa i la cavalleria francesa va aprofitar aquesta circumstància per travessar el gual de Torroella. La infanteria espanyola es va veure sorpresa i, malgrat els intents de frenar l’avenç a cop de mosquetó, es va mostrar incapaç d’oposar resistència. El duc d’Escalona va reagrupar la seva cavalleria per intentar salvar el que fos possible del seu exèrcit, però els francesos van contraatacar amb 20 esquadrons de cavalleria i 5 batallons d’infanteria que havien creuat el Ter i els esperaven en formació de batalla. Els espanyols es van replegar amb l’objectiu de salvar les tropes de peu i, mentrestant, les forces franceses van aprofitar-ho per creuar el gual d’Ullà amb els batallons del seu centre i atacar de front i de flanc el gros de la infanteria espanyola. De manera simultània, els batallons francesos desplegats a l’altura de Torroella van llançar un atac per travessar el canal del Molí, defensat per arcabussers a cavall d’Extremadura i els terços Amarillos i Colorados.

A partir d’aquell moment va començar la desbandada. Els espanyols van intentar fer-se forts a tocar de Gualta, aprofitant l’obstacle del rec del Molí, però la derrota va deixar el camí lliure per a les tropes de Noailles, que avançaven de manera inaturable cap al sud. El 30 de maig, tres dies després de la desfeta, el duc de Noailles va iniciar el bloqueig de Palamós, que es rendiria el 10 de juny, i, tot seguit, els esforços es van dirigir cap a Girona, que es va rendir algunes setmanes després.

La batalla va deixar un rastre devastador. Segons la relació del mateix virrei, les tropes espanyoles van perdre 2.931 infants i 324 soldats de cavalleria, entre morts, ferits i desertors. Les dades que van donar a conèixer els francesos, però, situaven la catàstrofe en 9.000 baixes. El problema no van ser nomes les pèrdues entre els combatents. En el testimoni que va fer arribar el bisbe de Girona a Carles II es llegeix: “[L’enemic] no només persegueix Vostra Majestat i els seus vassalls, sinó també Déu, violant els seus sagrats temples, trencant les seves portes i els seus sagraris, robant les custòdies [...] i tot el que hi ha dedicat al culte al Senyor, violant dones a dins de les esglésies i davant dels seus marits, moltes donzelles han deshonrat, no perdonant ni tan sols les de 9 i 10 anys, despullant-les després i deixant-les agonitzant.” La batalla, doncs, es va convertir en una plaga que va sembrar de misèria les terres de l’Empordà.

Publicada al diari "El PuntAvui", 24 de juny de 2018 - Pere Bosch i Cuenca - Verges 

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)