Estructura arquitectònica de l'església del Sant Sepulcre de Palera

Vist: 1214

Del conjunt monàstic del Sepulcre de Palera es conserven vestigis importants que permeten dilucidar la importància de la seva arquitectura, especialment de l’església monàstica, que és la peça cabdal i més coneguda de tot el conjunt. Tot i la importància de l’arquitectura de l’església del monestir del Sepulcre, no es pot oblidar l’evident interès del conjunt conservat de les dependències monacals, que ha estat oblidat per la historiografia que ha tractat aquest monument.

L’església és situada al cantó de tramuntana del conjunt monacal, i s’adapta a un pla basilical pur, de tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars, sense transsepte o altres elements que trenquin la simplicitat de la seva concepció.

Els absis s’obren a les naus respectives, a través de simples plecs, que formen la gradació d’amplades, llevat de les naus laterals, on el curt tram presbiteral que defineixen només és visible en l’alçat, sense reflectir-se en la planta de l’església.

Les voltes són cobertes amb voltes de canó, de mig punt a la nau central i de quart de cercle a les laterals, llises, sense arcs torals ni cap altre tipus de reforçament o interrupció de la seva continuïtat. Per aquest motiu, els pilars que suporten els arcs formers de separació entre les naus tenen una forma rectangular.

La volta de la nau central, com també els arcs presbiterals, els formers i la volta de l’absis central, arrenquen d’una senzilla imposta formada per una motllura xamfranada.

La simplicitat i conceptualitat de l’arquitectura de l’església són totals, i la seva nuesa només és trencada per unes finestres de doble esqueixada, que s’obren al fons de cada absis, una altra finestra, avui cegada, oberta al mur de migjorn, i les quatre finestres, també de doble esqueixada, obertes a la façana de ponent, una a cada nau lateral, i dues, que acompanyen un ull de bou, a la nau central, formant una acurada composició amb la porta principal, a l’eix d’aquesta façana. A la façana de migjorn s’obre una segona porta que comunica amb el clos monàstic, i a tramuntana n’hi ha una tercera, avui paredada, que comunicava amb el cementiri monacal. Totes les portes responen a la mateixa tipologia, amb un senzill arc dovellat extradossat per un segon arc de lloses amples.

La façana de ponent és coronada per un campanar d’espadanya, de dos ulls, i al seu parament encara són visibles, amb dificultats, els vestigis de l’atri que precedia l’església, i que fou enderrocat en el curs de la mala restauració que sofrí l’edifici l’any 1962.

Aquest atri, del qual avui només es conserven els vestigis de la seva empremta a la façana de l’església, i la seva planta (en el pedrís que precedeix l’església), era un clos de tres naus, amb la mateixa estructura de voltes que l’església, amb la porta principal a ponent i dues portes més, l’una a migjorn, oberta al clos monacal, i una altra a tramuntana, tal com el pogué dibuixar encara l’any 1913 J. Domènech i Mansana. Aquest atri és clarament posterior a l’obra de l’església, però encara dins l’època romànica, i és raonable de suposar que fos coetani de les principals obres del conjunt monàstic, que, d’altra banda, cal situar poc després de l’obra de l’església.

L’aparell en què és construït tot l’edifici, incloses les voltes, és fet amb carreus de pedra calcària, extrets del mateix lloc de l’obra, (encara al nord-est de l’església es veuen els vestigis de l’excavació de la pedrera), tallats molt acuradament, però sense arribar a ésser veritables carreus o pedra de fil. A més, són disposats en filades molt uniformes, però d’alçades irregulars; cal assenyalar també la presència d’un cert nombre de carreus col·locats de través. Les obertures, com els arcs, són perfectament extradossades, i a les portes i a la finestra de l’absis central, com ja s’ha esmentat, hom pot observar l’existència de notables arcs de lloses d’extradós dels arcs de les obertures, seguint la tradició llombarda, amb un gran perfeccionament en la tècnica del treball de la pedra.

L’església del Sant Sepulcre de Palera és un exemple d’una tipologia arquitectònica extremament simple, no gaire estesa en l’arquitectura catalana del segle XI. Aquest tipus basilical, sense arcs de reforç a les voltes i, per tant, amb pilars de separació entre les naus de planta rectangular, fou utilitzada en algunes esglésies del darrer art pre-romànic (com Sant Nazari de la Clusa), i dels primers moments de la implantació de l’arquitectura llombarda (com Sant Julià de Ramis o la part més original de Santa Maria de la Tossa de Monbui), però no fou gaire difós en la plenitud de l’arquitectura llombarda, que té una marcada tendència a reforçar les voltes amb arcs torals, i per tant, a formar pilars en creu. Amb tot, alguns exemples com Sant Miquel de Campmajor, Sant Andreu de Castellcir, i, en un ordre diferent, Santa Maria d’Amer, palesen que aquesta tipologia no fou oblidada del tot pels constructors del segle XI. L’església de Sant Esteve del Monestir, prop de Perpinyà, tot i que els seus pilars circulars, anticipa l’ús de les voltes en quart de cercle, tant corrent a l’Empordà del segle XI.

Dins aquest context, l’església de Palera pot ésser considerada com l’exemple de la represa d’aquesta tipologia, fora dels cercles de l’arquitectura llombarda del final del segle XI, i que tingué continuïtat en l’església propera de Sant Feliu de Beuda, per molts aspectes relacionable amb Palera, i en una nova sèrie d’esglésies ja construïdes dins el segle XII, com ara Sant Vicenç de Besalú, o l’església del priorat de Santa Maria de Marcèvol, en les quals hom continuà el tipus basilical sense arcs de reforç a les voltes.

Tanmateix, el Sepulcre de Palera, juntament amb Sant Feliu de Beuda i Santa Maria de Vilabertran, han estat considerades per la historiografia com els exemples paradigmàtics d’una trancisió entre les formes de l’arquitectura llombarda vers les de l’arquitectura del segle XII, per la nuesa de la seva volumetria i el refinament tecnològic visible als seus paraments, on encara és palès el pes de la tradició constructiva llombarda, de la qual no s’aparta totalment.

1 Catalunya Romànica Vol. IV, per Joan-Albert Adell i Gisbert

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)