| Guifré I de Barcelona, dit “el Pilós” o “el Pelós” (c. 840 - 897) fou comte de Barcelona, comte d'Osona i comte de Girona (878 - 897); comte d'Urgell, de Cerdanya (870 - 897) i també comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer a donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la Ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat «Pare de la Pàtria». |
