L’església parroquial de Sant Martí de Baussitges fou consagrada el dia 20 de desembre de l’any 946 pel bisbe Gotmar de Girona, amb l’assistència d’Ermenguer, arquebisbe de Narbona, de Sunyer, bisbe d’Elna i del pare d’aquest, el comte Gausfred d’Empuries-Rosselló. En l’acta es precisen els límits del territori de la parròquia i les diverses donacions amb les quals era afavorida. S’hi indica que l’església havia estat edificada pel prevere Tredecindus o Teudesind.
El mateix comte Gausfred, en el testament de l’any 989, deixà al seu fill Guislabert alous als llocs de l’Albera de Freixe, Baussitges i Requesens (“ipsa villa de Balciias”).
L’any 1218 el comte Hug d’Empúries cedí al priorat de Santa Maria del Camp la tercera part del delme d’aquesta parròquia, més el domini directe d’un mas de Freixe.
En una butlla del papa Honori III de l’any 1219 l’església de Sant Martí de Baussitges és confirmada com a domini de l’abadia de Sant Quirze de Colera. Aquesta confirmació apareix repetida en una altra butlla de l’any 1246, concedida pel papa Innocenci IV al cenobi esmentat.
L’any 1278 Berenguer de Llançà adquirí al comte d’Empúries les possessions situades al vilar i parròquia de Sant Martí de Baussitges, les quals traspassà al seu gendre Simó Satrilla. Aquest cavaller vengué el domini al monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona l’any 1284.
Per resoldre uns litigis amb el bisbe de Girona sobre els delmes de Baussitges i Freixe, l’abat de Vallbona nomenà un procurador l’any 1323 i, aquest mateix any, reconeixia que tenia pel bisbe un terç d’aquests delmes.
L’església de Baussitges és relacionada en les Rationes decimarum de l’any 1280. L’any 1362 Sant Martí de Baussitges formava amb l’església propera de Sant Miquel de Freixe una sola jurisdicció parroquial, segons la llista de parròquies del Llibre verd de la seu de Girona. També es precisa aquesta unió en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV. Més endavant restà anul·lada aquesta parròquia, que no figura en la relació de l’any 1691 dels Synodales Gerundenses de Romaguera.
Amb el despoblament del territori aquesta església restà sense culte i abandonada; en els darrers temps fins i tot ha servit d’estable. L’any 1969 fou donada a conèixer com a església pre-romànica.
Sant Martí de Baussitges forma part d’un grup d’esglésies del vessant empordanès de l’Albera i terres properes, les quals són esmentades en una sentència de Carles el Calb de l’any 844 a favor del monestir de Sant Quirze de Colera. Segons aquest document els monjos d’aquest cenobi devien construir totes les esglésies que s’hi al·ludeixen. El text, que és conegut per una còpia del segle XIII, es considera falsificat en època baix-medieval; hauria estat, almenys, molt manipulat i la referència de les esglésies devia formar part d’aquesta alteració.1
El temple:
L’església de Sant Martí de Baussitges és d’una sola nau capçada a llevant per un absis que afecta una planta trapezial que s’aproxima força al quadrat. Els espais interiors són coberts amb voltes de canó a la nau i lleugerament passades de radi a l’absis, que arrenquen d’unes banquetes a l’extrem superior dels murs laterals.
L’absis, molt més baix que no pas la nau, n’és separat per un arc triomfal que senyala la pronunciada degradació de nivells. El perfil és ultrapassat, descansa sobre ferms muntants avançats i té unes impostes molt rústiques, fetes amb una sola llosa de llicorella, simplement tallada.
La nau és dividida en dues tramades gairebé iguals de llargada per un arc toral que contribueix a suportar la seva volta. Aquest arc és de punt rodó, sense iniciar l’ultrapassament. És, llevat d’això, de la mateixa factura que el triomfal. Els seus muntants “pilars adossats” són encara més marcadament avançats i presenta el mateix tipus d’impostes. Ambdós arcs són fets amb lloses primes i llargues, disposades a plec de llibre.
A la planta d’aquesta església hom pot observar importants irregularitats de traçat, especialment una acusada desviació de la capçalera, vers migdia respecte de l’eix de la nau; l’arc toral no incideix perpendicularment en cap dels dos murs laterals.
La porta d’entrada, única, és al mur de migdia, en la seva meitat occidental. El seu arc, fet amb llosetes primes, no arriba a ésser de mig punt, sinó rebaixat; arrenca pel costat dret d’un muntant avançat, mentre tot el costat esquerre és força malmès.
La il·luminació del temple s’aconseguia per mitjà de quatre petites i estretes finestres d’un sol biaix i arquets ultrapassats. Són situades, respectivament, a la façana occidental, al mur meridional de la nau i als costats de migdia i de llevant de l’absis. Els arcs d’aquestes finestres són fets amb lloses només desbastades, col·locades en falca, de manera rústica. La finestra del frontis és aparedada, ja de força antic, i la del llenç oriental de l’absis és una mica malmesa.
El pinyó dels murs de capçalera de la nau i el de l’absis es dreçaven per sobre de les respectives cobertes, si bé actualment tenen el contorn força escalabornat. Sobre el frontis fou aixecat un mur de molt gruix que és el basament de l’espadanya formada per tres grosses pilastres. Per la diferència d’aparells sembla que aquest campanar fou construït posteriorment a la resta de l’edifici.
L’església conserva les cobertes de lloses de llicorella, tant a l’absis com a la nau, les quals es troben en procés de degradació.
Els murs del temple són construïts amb blocs de mida petita —s’hi barreja la llicorella i el granit—, simplement escantonats i lligats amb un morter de calç grassa i molta sorra, força matusser, que resta visible sobretot als paraments interiors.
L’aparell presenta una certa diferència entre els llenços de la nau i de la capçalera. A l’absis les pedres foren col·locades sovint inclinades, però aïlladament en un o altre sentit, sense ésser disposades en espiga ben marcada. A la nau, el mateix tipus de lloses foren posades planes, sense arribar a disposar-se en filades horitzontals per llur irregularitat. A les cantonades hom emprà unes lloses només una mica més llargues que la majoria de les que hi ha a la resta dels paraments. Les voltes són fetes amb lloses especialment primes, posades de cantell i amb una certa tendència a formar filades longitudinals.
Totes les característiques descrites permeten de classificar aquesta església indubtablement entre les pre-romàniques. Sant Martí de Baussitges és una Peça notable dins el conjunt de capelles rurals del país “d’una nau i capçalera carrada” anteriors al mil·lenni, que han arribat fins a nosaltres. S’inscriu plenament en la tradició local arrelada en el substrat de l’arquitectura rural d’època baix-imperial romana.1
Bibliografia1
- Antoni Balmanya: Notas interessants sobre Espolla, Culera, Sureda y Bausitjas, Butlletí De L’Associació Catalana D’Excursions CientíFiques, Vol. II, Barcelona 1878, pàgs. 345-350.
- Antoni Balmanya: Monuments primitius de Espolla. Acta de la Consagració de la Iglesia de St. Martí De Bausitjas, Memorias de l’Associació Catalana d’Excursions CientíFiques, Vol. III, any 1879, Barcelona 1887, pàgs. 224-231.
- Joan Badia i Homsi Albert Recasens: Tres antigues esglésies de l’Albera, “Revista De Palafrugell”, núm. 87, Abril De 1969.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura a l’estudi del pre-romànic empordanèS, I, “Revista de Girona” núm. 66, 1974, pàgs. 63-65.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A, Diputació Provincial De Girona, Girona 1978, pàgs. 161-163.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 201.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 87-88. (JBH)
1 Catalunya Romànica Vol.IX. Joan Badia i Homs i Maria-Lluïsa Ramos i Martínez
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)