Domini, és la plenitud legal de facultats i drets sobre un immoble o una cosa. L'edat mitjana va concebre la superposició i l'esglaonament sobre una mateixa terra o un mateix immoble de diversos drets real, cosa que constitueix la base de la divisió del domini. També era la part de la terra que es reservava el senyor en oposició a les terres cedides als tinents.

També és el conjunt territorial constituït per la reunió i col·laboració de la reserva del senyor, les tinences pageses i les pastures, boscos i erms d'explotació comunal; constituïa inicialment un bloc de poder que comprenia indissolublement homes i terres i evolucionà més tard cap a la formació de l'estructura econòmica del règim feudo-senyorial.

Domini directe, és la potestat d'un senyor sobre el feu que ha concedit, o els drets que es reserva el que ha atorgat l'establiment d'un immoble a cens perpetu o enfitèutic. La doctrina jurídica s'esforçà a reforçar la no prescripció del domini directe davant dels recursos del emfiteutes a utilitzar la prescripció com a pretext quan, d'una capbrevació a una altra, havien passat més de 40 anys en el cas d'un senyor eclesiàstic o 30 si era un senyor laic. Els casos de negació de domini directe o d'alienació d'un immoble com a lliure, ocultant el domini directe, podien donar lloc constitucionalment al comís. El domini directe conferia a qui atorgava l'establiment dret a entrada, dret a cens, capbrevació, firma d'atorgament de traspassos, exercici de la fadiga i lluïsme.

Domini útil, és el conjunt de drets d'ús que posseïa el que rebia un immoble en feu o per extensió, en emfiteusi, el qual al mateix temps es trobava sotmès a diverses obligacions. El senyor útil i/o emfiteuta tenia dret reivindicatiu, facultat de transmissió, de sots-establir a nua percepció, d'hipotecar, d'alienar i de dimitir la cosa posseïda. Tammateix restava obligat a cens perpetu, a no tenir deutes, ni pretendre millores en cas de dimissió voluntària, i en el cas d'alienació, a manifestar l'existència del domini directe, presentar l'escriptura a l'aprovació del senyor directe i a satisfer el lluïsme¹.

¹ Diccionari d'Història de Catalunya, Ed. 62, text de Eva Serra i Puig

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)