El lluïsme, també conegut com a foriscapi, és el dret que el senyor directe rebia en cas de venda o traspàs a títol onerós d'una possessió feudal i per extensió, emfitèutica, i quan aquest no feia us de la fadiga. El lluïsme era proporcional al preu o l'estimació i es rebia per raó de la signatura de l'aprovació dels esmentats venda o traspàs. El lluïsme era la retribució principal de caràcter econòmic que obtenia el senyor directe de les emfiteusis i fou la prestació més combatuda de les que satisfeia l'emfiteuta. El codi Justinià va fixar el valor del dret de lluir en un dos per cent. Inicialment, el valor del dret a lluir de l'emfiteusi catalana es devia regir per la voluntat dels senyors i sovint, al principi del segle XIII, al territori de Barcelona podia considerar-se d'un 10 per cent. L'ambició dels senyors féu corrent la tercera part del preu (1283) i s'aplicà a l'emfiteusi el que era costum en els feus. Una pragmàtica de Pere II (1285) resituava el lluïsme al 10 per cent. La lluita entorn del lluïsme en les efiteusis del territori de Barcelona fou aferrissada, fins que una sentència arbitral de Jaume II (31 d'octubre de 1310) el fixà en la setena part. En canvi els lluïsmes de les emfiteusi del Patrimoni reial se cenyien al cànon del dret romà. Les Corts de Cervera de 1359 confirmaven el lluïsme al terç pel que feia als bens feudals. Als territoris de Barcelona, Tortosa, Girona, Lleida i Vic pagava el lluïsme el qui venia i a la resta de Catalunya la pràctica general era que pagués el comprador. Però el pacte podia modificar la norma. Si en l'escriptura de transmissió el preu no era el veritable, la finca podia caure en comís del senyor¹.

¹ Diccionari d'Història de Catalunya, Ed. 62. Text d'Eva Serra i Puig

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)