Alou, és el mot que en sentit primitiu designava la «plena possessió» d'una terra (així ha estat traduït el mot fràncic allod: all (plena) i od (possessió)), però que, des de molt aviat ( ja al segle XI), tal con revelen els documents històrics, ha servit per designar diferents realitats. Bonnassie ha caracteritzat la revolució feudal a la Catalunya del segle XI, en gran part, com el procés històric que va significar la conversió de molt alous pagesos, abans majoritaris, en tinences dels senyors. En el curs d'aquest procés, però, la paraula alou no deixà d'utilitzar-se en els textos, si bé prengué sentits diferents. Els senyors feudals s'autoanomenaren senyors aloers i així els historiadors medievalistes han pogut parlar d'alous feudals; de fet, sovint trobem en els documents, fins a èpoques ben recents, l'expressió senyor directe i alodial en contraposició a la de senyor útil i propietari. Encara que continuaren havent-hi pagesos aloers en el sentit primitiu (els que podien provar que tenien les terres en franc alou), en els capbreus medievals els pagesos confessaven també les terres que tenien en alou fiscal. En el llenguatge popular, l'alou s'ha utilitzat també com a sinònim de finca, independentment de la seva condició jurídica¹.

¹ Diccionari d'Història de Catalunya. Ed. 62. Text de Rosa Congost i Colomer

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)