Portal Gironí d'Història i Genealogia

L'inici de l'estructura feudal al nostre territori

Vist: 372

La reconquesta dels territoris que havien caigut amb mans dels àrabs, com a conseqüència de la desfeta del domini visigot a la península, va suposar l'inici d'un nou marc de relacions de domini de la terra i de les persones, instaurat per donar cobertura legal i econòmica a l'ocupació dels territoris conquerits. Podríem dir que el punt d'inflexió es produeix l'any 752, sota el regnat de Pipí el Breu, en el moment que els francs frenen els àrabs i conquereixen les ciutats de Nimes, Agde, Magalona i Besiers,  posen setge a Narbona entre 752, el 759, penetren al Rosselló i, ja sota el regnat de Carlemany, l'any 785 la ciutat de Girona es lliura als francs juntament amb els territoris de Girona, Besalú, Vallespir, Peralada i Empúries1.

Per entendre millor la situació geo-política d'aquell moment, cal explicar que a partir de l'any 768, Carlemany esdevé rei dels francs i emprèn llargues campanyes contra els saxons al nord d'Europa (772-797), els llombards del nord d'Itàlia (774) els musulmans d'al-Àndalus (778), els pobles eslaus de més enllà de l'Elba i contra els bretons (786-799), formant un gran imperi que culmina amb la seva coronació com a emperador d'Occident a Roma l'any 800. Mentrestant en els territoris de la Marca Hispànica, és Lluís el Piadós, rei d'Aquitània (781-814), qui lidera l'expansió al sud dels Pirineus. A finals d'estiu de l'any 800, Rostany de Girona assetja Barcelona i Lluís el Piadós hi arriba l'hivern següent forçant la caiguda de la ciutat el 3 d'abril del 8011.

A mesura que s'ocupaven les terres conquerides, els reis carolingis atorgaven o confirmaven la possessió de terres i la concessió de drets públics o de privilegis fiscals. Fins l'any 888 els beneficis dels preceptes no foren únicament l'aristocràcia local d'origen visigot, sinó també els «hispans», per tal d'assegurar amb més població les terres conquerides. A partir del segle X, augmentaren els beneficis als fidels reials i s'incrementà la concessió de privilegis a l'Església1.

Per intentar explicar com s'estructurava la societat en el període immediatament posterior al final de l'ocupació àrab i el repoblament de l'espai rural en el nostre territori, no hem trobat millor guia que el que escriu Lluís To Figueras en el seu llibre "Família i hereu a la Catalunya nord-oriental (segles X-XII)", publicat l'any 1997, centrat sobretot en els comtats de Girona, Empúries, Perelada, Besalú i Rosselló. Per això, a partir d'ara en alguns casos resumim i en altres transcrivim literalment el text d'aquesta obra, com a eix troncal del contingut que es publica. 

La regió del nord-est català apareix al segle X dividida en sis comtats o pagi i, alhora, en dues diòcesi: Elna, que incloïa els comtats de Rosselló, el Vallespir (a vegades esmentat com a compta i d'altres com a vall del comptat rossellonès) i el Conflent; i Girona, que inclou els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Els comtats eren l'àmbit d'exercici de l'autoritat del poder dels comtes, que tenia diverses vessants: militar, judicial i fiscal, les quals articulaven les relacions entre la població i el poder. L'autoritat dels comtes era exercida també per les institucions eclesiàstiques, seus episcopals i monestirs, en virtut dels privilegis d'immunitat concedits per la monarquia carolíngia, primer, i confirmats pels mateixos comtes després2.

Comptes i Església compartien nombrosos recursos fiscals del domini públic. Entre els d'àmbit general es compta una sèrie de taxes que gravaven transaccions i intercanvis: peatges dels camins o teloneus dels mercats, i la moneda. Els drets públics s'estenien, a més, per totes les aigües(a) i les terres vacants o ermes, incloses les que ho eren per abandó dels seus ocupants. Aquest apartat del domini públic permetia obtenir rendes del monopoli de les pastures, l'anomenat pascuaticum o pascuarium(b), i les rendes dels hipotètics rompedors de terres ermes2.

L'exercici de la justícia proporcionava uns ingressos monetaris importants que els comtes podien cedir. Per exemple en els textos, consten entre les rendes iusticias i placitos, però s'enumeren omicidiis, effusione sanguinis, latrociniis et omnibus aliis placitiis atque justiciis2. Finalment hi havia una fiscalitat regular, les romanalles del sistema impositiu antic2.

El control d'aquests recursos juntament amb el control polític dels comtats estava en mans de les mateixes famílies comtals des de la fi del segle IX. La transmissió successòria de les funcions comtals era per tant un fet acomplert en el segle X, i això malgrat la persistència d'uns signes de submissió al poder regi cada cop més buits de contingut i més espaiats en el temps. El comtes compartien poder i domini públic amb unes poderoses institucions eclesiàstiques ben proveïdes de privilegis, però principalment els principals càrrecs de seus episcopals o monestirs eren ocupats per membres de les mateixes famílies comtals o personatges afins2

Els comtes comptaven amb un cert nombre d'agents delegats, els veguers sobretot, que tenien atribucions diverses en els àmbits judicial, militar i fiscal. En alguns comtats catalans en nombre de famílies vicarials o nobles era de 10 a 15. Els veguers apareixen en descripcions genèriques de la noblesa del comtat al costat de vescomtes i centeners (centenarii) en la concurrència als tribunals comtals o entre els possibles usurpadors de drets monàstics. També podien haver actuat com a veguers altres personatges de l'època i grans magnats locals2.

Els castells eren el centre dels poders públics i el castrum una demarcació per al seu exercici. Però les evidències documentals de castells amb districte són semblantment rares en la nostra regió abans de l'any 1000. Al centre del pagus de Peralada hi havia el castrum Tolon, actualment Peralada. Als confins dels comtats de Rosselló, Conflent i Vallespir, un castrum a Cameles tenia un terme ben determinat amb quatre Villares. En altres indrets es té notícia de castells, sobretot els que es troben sota control directe dels comtes com el de Besalú i Ultrera al Rosselló, que eren alhora les principals residències comtals. En el seu testament del 1021, el comte Bernat I de Besalú ofereix una bona llista dels castells que estaven sota el seu control, entre els quals s'esmenten sobretot fortificacions en els límits amb els comtats de Girona i Vic, com Finestres, Hostoles, Colltort; Puig-alder, Milany, Guàrdia, Portella i altres de situades als espais fronterers del nord del Vallespir i la Fenolleda, com Castellnou, Perapertusa, Popià, Queribus, Taltevull, Pena, entre d'altres. Als castells comtals podríem afegir els episcopals, com el de la villa Fontanet i els que tenien alguns grans monestirs com és el cas de Sant Pere de Roda, que posseïa els de Miralles, Verdera i Pinya Negra2.

Notes:
(a) El control de les aigües permetia obtenir rendes de la pesca (per exemple: piscationem a l'estany de Castelló d'Empúries), els naufragis (naufragationes; c. Roses3, núm 1, 976), potser les salines (Fossa4, núm 20, 904) i altres (omne usum vel censum de ipso mare, c. Roses3, núm.1, 976).
(b) Monopoli de l'ús de pastures: quod nullus mitat ibi peccora vel jumenta sive cuiuscumque generis sint animalia ad pascendum contra vestram voluntatem (B. Alart, Cartulaire reoussillonnais, núm. 11, 966). El pascuaticum és en privilegis de la Seu episcopal d'Elna (Marca5, núm.10, 13 i 55) i de la Seu episcopal de Girona (Marca5, núm. 9, 53 i 54) i uns homes del Vallespir n'estaven eximits (Fossa4, c. Arles, núm. 12, 1007). Un dret similar pot ser el silvaticum, més específic sobre l'aprofitament dels boscos (Marca5, núm. 85, 952).

1 Atles d'Història de Catalunya, de Víctor Hurtado, Jesús Mestre i Toni Miserachs, any 1998.
2 Família i Hereu a la Catalunta nord-oriental (segles X-XII), de Lluís To Figueras, any 1997.
3 Cartoral de Santa Maria de Roses - comtat d'Empúries. Arxiu Diocesà de Girona 
4 F. de Fossa; extrets del cartoral d'Elna i del cartoral de Santa Maria d'Arles, manuscrit de l'Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals, Perpinyà.
5 Pierre de Marca; Marca Hispanica sive Limes hispanicus, Paris, 1688.

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)