Història del castell de Segueró

Vist: 340

L’any 1001, entre les esglésies que havien de formar el patrimoni del nou, i efímer, bisbat de Besalú, hi havia de Segueró (“ipsa parrochia Sancta Maria quae est in villa quam dicunt Sagarone”).

L’any 1160, Arnau de Llers restituí al bisbe de Girona les esglésies que tenia a les seves honors, entre les quals hi havia la de Santa Maria de Segueró (“Seguaron”). Sembla, doncs, que el terme d’aquesta parròquia, de fet, restava a la zona d’influència dels Llers, tot i que potser hi tenia alguns drets la canònica de Santa Maria de Besalú. Els Llers hi devien ésser els senyors superiors i molt probablement hi tenien la jurisdicció.

Vers el segle XI, tanmateix, degué aparèixer al terme del poble de Segueró, com en tants d’altres llocs, una família de cavallers o de batlles, dels quals, però, a causa de la poca documentació conservada o estudiada, no hem trobat cap referència abans del 1300.

Amb relació a aquesta primera època, només sabem, segons Ferran Viader, que al segle XIII la família Cases de Segueró tenia la senyoria sobre diverses terres i masos d’aquesta parròquia: Arnau Cases és documentat l’any 1204, Pere Cases el 1232, probablement un altre Pere Cases l’any 1275, etc. La suposada senyoria de Llers aquests anys passà a les mans dels Rocabertí. Amb tot, Francesc Monsalvatje afirma, potser per error, que, a mitjan segle XIV, hi havia a Segueró 17 focs eclesiàstics.

Segons Josep M. Corominas i Jaume Marquès, al començament del segle XIV apareix una família amb el cognom Segueró, que cobrava les tres quartes parts dels delmes de la gent d’aquest lloc. Segons aquests autors, el 1316, el batlle d’aquest poble era Pere de Segueró, fill de Guillem. Podem suposar, bé que només com a hipòtesi, que aquests homes vivien a l’edifici que ara és anomenat el Castell. En aquest moment, una altra quarta part dels delmes els cobrava Bernat Gifré de Besalú, el qual l’havia adquirida del canonge de Girona, Guillem Jofre.

L’any 1362, la primera quarta part dels delmes la cobrava Vidal de Segueró.

En un document del 1370, publicat per Manuel Grau, hi ha esmentat aquest Vidal de Segueró, que era donzell (“en Vidal de Segaró donzell”). Aquest document és una relació dels focs i de les senyories de la vegueria de Besalú, feta pel procurador general al comtat de Besalú per als oïdors de comptes de la Diputació de Catalunya. Quant a la parròquia de Segueró, és esmentat el foc franc anomenat Castelló de Falgars, més 4 focs que primer eren d’en Vidal de Segueró i aleshores ja eren francs, això és, del comte de Besalú (un d’aquests masos alliberats de la senyoria laica era el de Marc Noguer). A més, hi havia 5 focs —un dels quals deshabitat—, que sí que eren del dit Vidal. Hom llegeix, així mateix, que aquest Vidal de Segueró tenia també un mas a la propera parròquia de Vilademires (a l’actual comarca de l’Alt Empordà) i dos focs més a la de Vilavenut, a l’actual comarca del Pla de l’Estany.

Aquest document més aviat confirma que aleshores, al segle XIV, a la casa anomenada actualment el Castell devia tenir la residència aquest donzell. D’altra banda, sembla que la casa el Noguer —en època moderna, la masia més gran de la contrada—, fins poc abans d’aquest moment devia dependre del dit Segueró; potser fou en esdevenir alodial que començà a prendre importància. De fet, els pagesos que vivien al Noguer ja són documentats des del segle XIII (1204, Jaume Noguer; 1223, Ramon Noguer; etc.). Aleshores, però, pagaven un cens per a posseir el mas1.

1 Catalunya Romànica Vol. IV, per Jordi Bolòs i Masclans