Portal Gironí d'Història i Genealogia

Els pilars de la catedral

Vist: 335
Maqueta de la Catedral en construcció

El 1417 va culminar el procés per decidir el tipus de nau de la catedral. La principal controvèrsia va ser la viabilitat de la nau única, en un debat centrat en qüestions tècniques, estètiques i econòmiques.

“Tanta desproporció i deformitat és de la més dolenta església que sia construïda en tot el Principat de Catalunya.” L'escrit, que data del 10 de juny del 1513, del bisbe Guillem Ramon de Boïl, i en què per qüestions econòmiques “es tira la tovallola” de continuar la construcció de la nau única de la catedral de Girona, posa de manifest les dificultats i els contratemps en aquesta història, de gairebé tres segles, per completar un temple “singular”. Actualment considerada la nau central gòtica més gran, amb un enorme espai únic de 34 metres d'altura i 23 metres d'amplada, el seu procés de construcció no va estar exempt d'un llarg debat, amb constants discussions, pugnes entre diferents mestres d'obres i picapedrers, bisbes i canonges, i en contextos històrics diversos, de penúria econòmica, pestes i fams.

A l'època de la construcció de les grans catedrals, la història de la de la catedral gòtica de Girona és d'allò més “fascinant”, tal com la defineix Joan Molina, professor de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona: “S'hi conjuguen el desafiament tècnic, la recerca de la bellesa i l'ambició per aconseguir un edifici inigualable.” Ara es commemoren els 600 anys del procés per aconseguir aquesta “singularitat” de la imponent i monumental catedral de Girona.

El 1416, el bisbe Dalmau de Mur i el capítol de Girona van aplegar un grup de dotze arquitectes –la majoria mestres d'obres catedralicis– procedents de diferents indrets de Catalunya i el Migdia francès per saber la seva opinió de com prosseguir la construcció de la catedral, si amb una única nau o amb tres com s'estava imposant a la resta d'Europa. Els prohoms de l'arquitectura medieval cridats a la reunió eren: Pasqual Eixulbi i el seu fill Joan, arribats de Tortosa; Pere de Vallfogona i Guillem de Mota, de Tarragona; Bartomeu Gual i Guillem Abiell, de Barcelona; Antoni Canet, de la Seu d'Urgell; Arnau de Valleres, de la seu de Manresa; Antoni Antigó, de Castelló d'Empúries; Guillem Sagrera, de Perpinyà, i Jean e Guingamps, provinent de Narbona, a més de Guillem Bofill, mestre d'obres de la catedral de Girona des del 1404. Reunits pel capítol el 23 i el 24 de febrer del 1417, se'ls va fer tres preguntes. La primera qüestió, de caràcter tècnic, era si l'obra d'una nau única era viable. La segona pregunta era relativa a si “el projecte de tres naus era adequat i mereixedor de ser continuat”. I la tercera, finalment, era quin dels dos projectes s'integraria millor en la capçalera ja existent. El professor Joan Molina destaca que aquesta consulta definitiva es va centrar sobretot en la qüestió estètica, ja que la majoria coincidien en la viabilitat tècnica i de la seguretat de la nau única. I és que aquestes inquietuds ja s'havien plantejat en una primera consulta el 1386, en la qual van intervenir set mestres d'obres. Aleshores, el bisbe i la majoria del capítol van optar pel conservador projecte de tres naus defensat pels arquitectes barcelonins.

Debat apassionant

El debat final del 1417, però, va provocar que es girés la truita. Els set mestres d'obres procedents del sud de Catalunya es van decantar pel projecte de tres naus amb arguments semblants: la construcció seria més equilibrada i proporcionada i, en conseqüència, més bella. Per la seva banda, els cinc arquitectes, la majoria d'ells gironins, van defensar la nau única argumentant que, a més de ser més econòmica perquè no requeria reformar el presbiteri, en el terreny estètic l'aposta per la nau única enllaçava amb la concepció primigènia de la capçalera. També aportava més lluminositat. “Amb tot aquest ventall d'arguments no resulta estrany que consideressin que la nau única constituïa la fórmula que permetria aconseguir l'edifici més honorable, o dit altrament, el que aportaria major prestigi al capítol gironí”, explica Joan Molina.

Segura, ferma, més econòmica, més compatible amb la capçalera, més lluminosa i més espectacular. Tal com assegura el professor de la UdG, “el pes de tots aquests avantatges de la nau única, afegits a l'apassionada defensa que en van fer els seus partidaris, va fer que el bisbe i el capítol resolguessin el 15 de març del 1417 optar per l'innovador projecte, malgrat que no havia obtingut l'aprovació majoritària entre els especialistes reunits”. Molina assenyala que el capítol de la catedral, promotor de l'obra, buscava, en la consulta, una opinió, i no una decisió vinculant. La idea que des de l'inici va moure els eclesiàstics era edificar un temple “sumptuós, bell i espectacular” o, tal com es recull en el llatí dels escrits de l'època, “sollemnius, notabillius et proporcionbilius”.

Presa la decisió d'una nau única, el capítol nomena mestre d'obres Antoni Canet, que va sobresortir en la consulta, i Guillem Bofill, al capdavant de la catedral des de feia cinquanta anys i, segons l'historiador especialista en art medieval Pere Freixas, “el que va fer decantar la balança amb el seu vot de qualitat”. A partir d'aquí les obres s'acceleren i ja el 1423 es col·loca la clau de volta del primer tram, dissenyada pel mateix Antoni Canet i que té l'especificitat de ser de fusta amb una Mare de Déu esculpida. Pocs anys després, ja es va completar el segon tram.

El bon ritme de construcció queda estroncat per una greu crisi el 1513. Aquesta “crisi profunda”, segons Pere Freixas, es va donar per una situació delicada en el capítol de la catedral, “una disputa interna per un tema de caràcter econòmic”. En tot cas, el bisbe Guillem Ramon Boïl va decidir enllestir la catedral “com fos”, tancant amb un mur la meitat de la nau gòtica ja construïda –amb dos trams fets– i la resta de la capçalera encara romànica. Pere Freixas ho documenta amb la taula de la Pietat, obra de Pere Mates, que és considerada la primera imatge existent de la catedral i que es troba al Museu d'Art de Girona. En aquesta imatge hi ha el detall destacat, al fons del paisatge, de la catedral, on es pot comprovar perfectament l'estat de les obres en aquella època: amb una capçalera i dos trams de nau d'estil gòtic, però amb la resta de la nau, la façana i els campanars encara pertanyent al vell edifici romànic i constituint un curiós híbrid arquitectònic. A la imatge, també s'hi pot distingir, com remarca Pere Freixas, el rosetó de Bartomeu Rufí, d'una nissaga de picapedrers gironins molt coneguts.

La catedral de Girona va quedar inacabada gairebé durant un segle i no va ser fins al 1604 que se'n van reprendre les obres, cenyint-se als plànols de Bofill i Canet.

“Guggenheim medieval”

Tant Joan Molina com Pere Freixas coincideixen a dir que la consecució de la nau única de la catedral és un projecte molt antic que es remunta abans del debat final del 1416. Aquest “somni de pedra” aixecat des de l'època romana a l'últim turó de les Pedreres va iniciar la transformació que coneixem avui a partir del 1312, quan es van emprendre les obres per substituir la capçalera de la vella catedral romànica del segle XI per una nova construcció d'estil gòtic, que era el model arquitectònic que triomfava arreu d'Europa.

El 1347 es consagra l'altar i, un mes després, el 9 d'abril, hi ha un acord capitular del bisbe Arnau de Mont-rodon per procedir a substituir l'antic cos de l'edifici, considerat “llarg, estret, fosc, d'estil obsolet i poc funcional per separar homes i dones com manava la litúrgia”, segons indica Pere Freixas. És en aquest moment quan es projecta la substitució de la capçalera romànica per una de gòtica, tal com s'explicita de manera clara en el document capitular que és la primera referència documentada sobre la nau. Quant a l'autoria, els dos historiadors difereixen: Pere Freixas esmenta la possibilitat que fos el mestre d'obres documentat com Enric, de cognom i origen desconegut; en canvi, Joan Molina assenyala els mestres Henri i Jacques de Fauran, arribats de Narbona, com a possibles autors de l'inici d'aquesta transformació.

La consulta del 1416 va suposar la culminació d'un debat que va dominar la història de la catedral de Girona des de gairebé els inicis de l'obra gòtica, un segle abans. De fet, el professor Joan Molina remarca que “la voluntat dels canonges de promoure un edifici icònic i singular va estimular la concepció d'un dels projectes arquitectònics més arriscats i innovadors a la Catalunya d'època gòtica”. Molina exemplifica d'aquesta manera la idea visionària del capítol: “Volien un Guggenheim medieval.”

Localisme universal

Pere Freixas incideix en dos aspectes. Per una banda, la decisió final per una nau única enllaça amb la tradició arquitectònica romana clàssica pròpia de l'àrea mediterrània. Per l'altra, el fet que l'opció escollida fos la promoguda pels mestres d'obres i picapedrers gironins, coneixedors dels materials de construcció, com ara el morter i la resistència de la pedra nummulítica. En qualsevol cas, “no és una visió provinciana”, subratlla Freixas, sinó al contrari, demostra com “el localisme pot ser de caràcter universal”. L'expert Pere Freixas hi afegeix una comparativa d'actualitat: “Són els mateixos valors pels quals s'ha premiat amb el Nobel d'arquitectura l'estudi RCR d'Olot.” Una catedral bastida amb talent i pedra local elevada al món global.

Publicada al diari "El PuntAvui", 18 de novembre de 2017 - Gemma Busquets/Jordi Camps Linnell - Girona 

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)