Portal Gironí d'Història i Genealogia

Els masos postremences de la parròquia de Sant Dalmai (segles XVI i XVII)

Vist: 1321

sant dalmai planol masosTreball de Ricard Teixidor i Palau, publicat al llibre de la Festa Major de Vilobí d'Onyar l'any 2016

En el llibre de la Festa Major de l’any passat, vam fer un estudi dels masos de cap a la meitat del segle XIV a partir d’un capbreu de l’any 1336. En el present article, fem un salt d’un segle i mig i ens situem al segle XVI.

D’aquelles edificacions fràgils i escampades arreu de la parròquia que s’assemblaven més a una cabana que a una casa, ja no en queda res. Les que no han desaparegut s’han transformat en masies de parets sòlides i, sovint, amb façanes embellides. Els seus propietaris han augmentat l’extensió dels masos amb l’agregació de terres d’altres abandonats. Quins masos han sobreviscut, quins van ser desocupats i quins van desaparèixer? Quina és la relació de l’emfiteuta amb el senyor directe en el marc d’un nou ordenament social i jurídic? Intentarem donar respostes a aquestes preguntes.

Les fonts.

La base documental a partir de la qual es realitza aquest estudi està formada pels fogatges i per diversos capbreus senyorials. Antigament, el fogatge era una imposició directe a raó d'una quantitat per foc o casa habitada. En el llistat de focs d’una parròquia hi surten els noms dels caps de família que es corresponen amb els noms dels masos. D’aquesta manera, podem saber els masos que existien en una data determinada. Hem consultat els dos que hi ha del segle XVI, el de 1515 (cf. Figura 1) i el de 1553 (vegeu l’annex documental). Un capbreu és un document fet davant d'un notari on els diversos tenidors d'un domini esmenten els béns que tenen per un senyor directe, del que paguen per tenir-los i de quan han de fer aquest pagament. Són una font cabdal per al coneixement de com estava organitzat aquest territori que estudiem. A continuació els distribuïm per senyories i indiquem l’arxiu on els hem localitzats.

Pia Almoina del pa de la Seu de Girona: És la senyoria d’on hem tret més informació i és lògic perquè era la que hi tenia més domini. Del segle XVI hem consultat 3 capbrevacions originals a l’Arxiu Diocesà de Girona, escrites en suport de pergamí i corresponen a diferents dates. Altres 10 capbrevacions disperses de l’any 1530, les hem consultades a l’Arxiu Històric de Girona, totes transcrites al català en un llibre d’arxivació del segle XVIII. Quant al segle XVII, en aquest mateix arxiu hi hem consultat un capbreu original dels anys 1667-1668-1669 (escrit en llatí) en un sol volum que conté 25 declarants. Hi ha la transcripció al català en un llibre d’arxivació del segle XVIII. També hem tret informació complementària d’algunes capbrevacions del segle XVIII que fa referència al dos segles anteriors.

Hospital Nou de Girona: Tan sols hem trobat una capbrevació del mas Ballestar de l’any 1761 que fa referència a una altra de l’any 1622, transcrita al català en un llibre d’arxivació del segle XVIII i conservat a l’Arxiu Històric de Girona.

Pabordia del mes de Novembre de la seu de Girona: Del segle XVI, hem consultat un capbreu de l’any 1551 a l’Arxiu Capitular de Girona, transcrit al castellà en un llibre d’arxivació de la segona meitat del segle XVIII. Hi ha un total de 6 declarants. Del segle XVII hi ha el de l’any 1626, aquest transcrit al català en el mateix llibre d’arxivació, i amb un total de 15 declarants.

Sagristia Segona de la seu de Girona: Hem consultat la capbrevació del mas Turon de l’any 1666 a l'arxiu Capitular de Girona, transcrita al català al llibre 10 d’arxivació de la segona meitat del segle XVIII.

Profundes transformacions al camp

En primer lloc, a fi de tenir unes referències històriques, exposarem breument la situació del camp català a partir de mitjans del segle XV. Al llarg d’un segle i mig, s’hi va produir una gran crisi econòmica i social. Dos són els factors que la van originar. En primer lloc, la pesta negra. Un seguit de factors climàtics desfavorables van fer que les terres s'empobrissin. A causa d'això, passat el primer quart de segle XIV, el camp va patir una crisi agrària que va generar una baixada molt important de producció. A Catalunya, el 1333, va ser conegut com "lo mal any primer", nom que donaria inici a un període de temps amb moltes dificultats. Les collites van començar a ser insuficients, i la gana es va apoderar del camp català i també europeu. A la mala alimentació s'hi va afegir un fenomen desastrós dins la història europea, la pesta negra, que a partir del 1348 va matar en poc temps un terç de la població europea i gairebé la meitat de la població catalana. La pesta, a més, va anar acompanyada de rebrots i posteriors epidèmies que van continuar afectant la població, tant rural com urbana. Aquesta gran mortaldat va generar una crisi demogràfica a Europa. La població va trigar molt de temps a recuperar-se. A Catalunya molts habitants del camp van morir i altres van anar a les ciutats, deixant llurs masos abandonats que passaren a anomenar-se masos rònecs. Quan un mas quedava desocupat hi havia un procediment judicial a través del qual es convocava els parents del darrer posseïdor a fi que en un cert termini es presentessin a reclamar el domini útil del mas. Si no ho feien, el senyor recuperava el domini útil i mirava de fer un nou establiment ja que el que li interessava era que les terres se seguissin conreant a fi d’obtenir-ne les rendes. Si no ho aconseguia, recorria a la unió del mas rònec a un altre que estigués habitat. En la majoria dels casos, com passa a Sant Dalmai, els edificis del mas ja no tornaven a ésser ocupats, acabaven desapareixent i l’espai es transformava en un camp o un bosc.

L’altre factor que va canviar la situació del camp va ser la revolta dels remences Després de moltes dècades d’abusos i penúries al camp, a mitjan del segle XV la pagesia catalana de la Catalunya Vella va dir prou. Tips de suportar els mals usos, un conjunt de gravàmens, servituds i subordinació humiliant cap als seus senyors, van reivindicar la seva abolició. No van ser escoltats. Aleshores, els pagesos remences, dirigits per Francesc Verntallat es va alçar en armes i van ocupar els castells, símbols de l’opressió feudal. Després de la primera guerra remença (1462-1472) no van aconseguir l’abolició els mals usos, malgrat la promesa del rei Joan II. La segona rebel·lió dels pagesos es va iniciar el 1483 i perdurà fins a la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486. És una disposició adoptada per Ferran II, fill de l’anterior monarca, a fi de donar solució als conflictes entre els pagesos de remença i els seus senyors. Va posar fi als mals usos i molts altres abusos senyorials menors a canvi d’un pagament de 60 sous per mas. Mentre no el fessin efectiu, els pagesos es veurien obligats a pagar 3 sous cada any el dia 21 d’abril a llurs senyors. Els titulars dels masos van conservar-ne el domini útil, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals. Així doncs, l'abolició del sistema feudal pel qual van lluitar no va desaparèixer, però sí és cert que el nou ordenament social i jurídic va permetre una puixança econòmica dels masos sobrevivents.

Els masos de Sant Dalmai després de la sentència arbitral de Guadalupe

A la segona dècada del segle XVI, segons mostra el fogatge de l’any 1515, ja només queden 23 masos habitats1 dels 44 que hi havia l’any 1336. Això representa una davallada del 50% i és un reflex de com aquí la pesta negra hi va afectar de ple. Aquests són els noms dels caps de casa, transcrits:

Fogatge Sant Dalmai 1515

Figura1. Fogatge de la parròquia de Sant Dalmai de l’any 1515 (ACA)

Jaume Ballestar, Lluís Bells, Guerau Taltavull, en Rossinyol, Guerau Genferrer està al mas Alís, Marc Pujol, Joan Morell, Salvador Rovira, Joan Planes, en Carreras, Francesc Turon, en Tornavells, Joan Bosch, Dalmau Pla, Joan Fontlledosa, Dalmau Ferrer, Baldiri Capella, Dalmau Sagrera i Dalmau Costa. De Salitja hi ha: Baldiri Boada, en Rovira, en Tries i Mateu Quintana. Mentre que en el fogatge de 1515, el mas Alís (abans mas Llepavins) és habitat, en el de 1553 no hi surt el cap de casa. Pensem que en aquesta data la casa devia estar derruïda, atès que el paborde de l’Almoina l’havia establert a Joan Serra, àlies Morell, l’any 1528. En capbreus posteriors a 1515, tenim documentats 17 masos rònecs, les cases dels quals mai més no tornaran a ser reconstruïdes. Són aquests: mas Net, mas Reixach, mas Berenguer, mas Bohigues, mas Esteve, mas Mateu, mas Juliol, mas Olivera (p. de Sant Dalmai), mas Bover, mas Canyet, mas Hospital (p. de Salitja), mas Miret (p. de Salitja), borda Creixell, borda Roqueta, mas de Santa Maria, mas Gasuach i mas Devesa. També ha desaparegut la masoveria d’en Costa. Quant al mas Alís, al qual ens hem referit anteriorment, no tenim clar quan la casa es podria haver reconstruït. Ara bé, hi ha quatre masos més que, si bé no surten en cap dels dos fogatges, no podem assegurar que quedessin rònecs per sempre més. Potser en el moment de fer el recompte, les cases havien desaparegut o no estaven en condicions de ser habitades o, per una causa que desconeixem, les van passar per alt. El cas és que al llarg dels segles XVI i XVII tornen a aparèixer com habitades. El primer és el mas Severich (Cf. Figura 2) del qual sabem que l’any 1504 el paborde de l’Almoina l’estableix a Antoni Fabra, vanover i ciutadà de Girona. A més de l’obligació de fer els censos, agrers i altres drets dominicals acostumats, l’emfiteuta també ha de reconstruir la casa en un termini de dos anys. L’any 1575, Margarida Planes, propietària útil del mas Planes, el capbreva a l’Almoina declarant tenir la casa afocada amb llar, foc i fer-hi residència continuada. També diu que els seus pares el van comprar, quatre anys enrere, a Jaume Alemany, ferrer de Sant Andreu Salou. L’ha agregat al seu mas Planes i creiem que el té arrendat i és una explotació agrària independent. Sobre el mas Moragues, les dades documentals ens diuen que l’any 1589 hi vivia Joan Deulonder, bracer, i el 1667 el propietari útil del mas Ballestar declara tenir-lo agregat amb casa (no se’n dius que sigui derruïda, per tant, cal considerar-la com habitable), era, horta, quintana i farragenal. Igual que el mas anterior, pensem que el podría tenir arrendat. Quant al mas Noguer, situat a la parròquia de Salitja, consta com a habitat l’any 1626, segons una capbrevació feta pel seu cap de casa, Francesc Noguer, a la Pabordia del mes de Novembre de la seu de Girona. L’any 1551 Jaume Olivera, habitant del mas del seu nom i situat també en aquesta parròquia, obté llicència del paborde de l’Almoina per construir un pont de pedra i calç sobre el rec que condueix l’aigua que raja de la font a la bassa del seu molí.

Cant Simon (Sant Dalmai)
Figura 2. Can Simon en una fotografia durant la nevada de 1986, cedida gentilment per Joan Vendrell. Antigament era el mas Severich i en les capbrevacions de 1575, 1667 i 1764 consta com agregat al mas Planes.

Què va passar amb els masos rònecs? Anem-ho a explicar. Com hem dit anteriorment, en deixar de ser habitats, el senyor directe mirava d’establir-los de nou a emfiteutes que no necessàriament havien de ser de la mateixa parròquia de Sant Dalmai En principi, havien de complir les mateixes obligacions d’abans de ser abandonats, però això s’acabava negociant. També podia imposar-se la condició de que la casa fos reconstruïda per ser habitada i després s’hi fes residència continuada. És el cas del mas Severich que hem explicat anteriorment. Un altre exemple és el mas Berenguer, que és establert per l’Almoina a Jaume Rodor, pagès de Vilobí, l’any 1454. No s’imposa l’obligació de refer la casa però sí que en el termini de dotze anys el tenidor del mas hagi anomenat hereu. El més habitual és, però, que el mas rònec sigui establert i agregat a un de veí, com és el cas del mas Juliol, que l’Almoina l’estableix a Bernat Ballestar l’any 1484. Hem confeccionat un quadre (cf. Quadre 1) que mostra de manera clarificadora, pensem, en quina situació han quedat, a l’últim terç del segle XVII, tots aquells 44 masos que l’any 1336 estaven habitats. En cada un hi anotem si ha fet o no la lluïció dels sis mals usos i si té altres masos agregats i l’estat de les cases.

Quadre 1. Els masos de Sant Dalmai a l’últm terç del segle XVII

 N  Mas principal (nom actual)  Lluïció dels sis mals usos (any)  Masos agregats i estat de les cases
 1  Mas Ballestar
(Agregat al mas Bells el segle XVIII i actualment desaparegut)
 No  L’any 1484 l’Almoina estableix tot el mas Juliol, ja amb casa derruïda, a Bernat Ballestar. Amb posterioritat, ja no el trobem com a agregat, per la qual cosa degué desaparèixer.
El 1667 Jaume Ballestar declara tenir agregat el mas Moragues amb la casa habitada.
 2   Mas Bells  No hi ha constància documental  L’any 1454, l’Almoina estableix el mas Berenguer de Reixach, ja amb la casa derruïda a Jaume Rodor (pagès de Vilobí) L’any 1499, Miquel Rodor el ven a Lluís Bells. L’any 1666 Miquel Bells declara tenir-lo agregat.
 3 Mas Boades Sí.
(any 1519)
 
4 Mas Bosch No hi ha constància documental L’any 1667 Paula Bosch declara ser propietària útil del mas Canyet, amb casa derruïda, del qual fa censos a l’Almoina per la catellania i l’ús de la fàbrega.
5 Mas Capella No  
6 Mas Carreres2
(mas Formiga)
   
7 Mas Costa No hi ha constància documental L’any 1530 Isidre Costa declara que la masoveria d’en Costa ja no existeix i que en el seu lloc hi ha un camp.
8 Mas Ferrer3
(mas Coll)
Sí.
(any 1519)
L’any 1667, Lluís Martorell i Margarida Ferrer, cònjuges, declaren tenir agregat el mas Mateu amb la casa derruïda. L’any 1597, Jaume Ferrer compra el mas Capella.
9 Mas Fontlledosa4
(mas Gros de Pagès)
Sí.
(any 1524)
L’any 1530 Joan Fontlledosa declara tenir agregat el mas Esteve amb la casa derruïda
10 Mas Morell   L’any 1489, el paborde de l’Almoina estableix el mas Morell, amb la casa derruïda, a Bernat Esteve de Vilablareix. Als fogatges de 1515 i 1553 ja consta com habitada El 1667, Joan Pons, prevere i rector de Sant Vicens de Constantins, el capbreva a l’Almoina i també declara tenir agregada al seu mas la borda Creixell amb la casa derruïda.
11 Mas Noguer
(la casa petita d’en Tries)
No hi ha constància És probable que ja el segle XVI tingui agregat el mas Hospital, però no és fins l’any 1770 quan el seu propietari Francesc de Batlle Alrà declara tenir-lo agregat amb la casa derruïda, en el clos de la qual hi ha un camp.
12 Mas Olivera (o Oliveres)
(el molí de les Fonts (p. de Salitja
No hi ha constància documental  
13 Mas Pla
(mas Xifra)
No hi ha constància documental L’any 1667 Jaume Bruguera i Teresa Pla, consorts, declaren tenir agregat al seu mas la borda Roqueta, amb la casa derruïda
14 Mas Planes Sí.
(any 1514)
L’any 1575 Margarida Planes capbreva el mas Severich (actualment mas Simon), com a agregat, a l’Almoina i promet fer-hi residència continuada.
15 Mas Pujol No. L’any 1666 Joan Pujol declara tenir agregat el mas Gasuach amb la casa derruïda. També confessa tenir unit el mas Alís, sense especificar l’estat de la casa.
16 Mas Quintana
(mas Tiranius
No hi ha constància documental  
17 Mas Rossinyol No hi ha constància documental  
18 Mas Rovira (.p, de Salitja) No hi ha constància documental  
19 Mas Rovira (p. de Sant Dalmai) No hi ha constància documental  
20 Mas Sagrera No hi ha constància documental  
21 Mas Taltavull
(mas Daltavuit o Daltabuit)
No
(any 1535)
No hi ha constància (any 1667)
L’any 1530 Joan Taltavull declara tenir agregats els masos Net i Reixach amb les cases derruïdes.
22

Mas Tornavells (mas Puig)

No hi ha constància documental L’any 1666 Caterina Tornavells declara ser propietària útil del mas Olivera, amb la casa derruïda del qual fa censos a l’Almoina per la castellania i l’ús de la fàbrega.
23 Mas Tries No hi ha constància documental  
24 Mas Turon No L’any 1530 Francesc Turon declara tenir agregat el mas Bover amb la casa derruïda

Dels 24 masos principals, n’hi ha 11 que no en tenen cap d’agregat, 10 en tenen un i 3 en tenen dos cada un. En total sumen 40, dels quals 27, comptant-hi els agregats Severich, Moragues i Alís (que tenim dubtós) estan habitats (Cf. Figura 3). Encara queden quatre masos més per completar els 44 documentats (i habitats) en el capbreu de 1336. El primer d’ells és el mas Miret del qual no hem trobat cap dada documental que ens pugui informar si va desaparèixer o va ser agregat. Del mas Santa Maria, en canvi, sabem que va quedar disgregat i les seves terres es van repartir entre els masos Ferrer i Fontlledosa. L’any 1551, Joan Fontlledosa capbreva a la pabordia del mes de novembre, entre altres peces de terra, un camp on hi havia el clos amb la casa. Quant al mas Bohigues no el trobem agregat, per la qual cosa les seves terres van ser repartides entre masos veïns. El quart és el mas Devesa, del qual no disposem de dades documentals fins a l’any 1772; Narcís Pujol, propietari útil del mas del seu nom, capbreva una peça de terra, on abans hi havia hagut la casa, a l’Almoina i que declara tenir per a l’abat el monestir de Sant Salvador de Breda. Això ens fa pensar que al segle XVI ja estava disgregat.

La relació dels emfiteutes amb els seus senyors a través dels cap

Planol Masos Sant Dalmai
Figura 3 Situació dels masos de Sant Dalmai l’últim terç del segle XVII.

La Sentència Arbitral de Guadalupe no va suprimir l’obligació de capbrevar als pagesos; per tant, quan el senyor els ho requerís, havien de declarar les seves possessions i les prestacions degudes. Però, si comparem una capbrevació dels segles XVI o XVII amb una del segle XIV de seguida ens adonarem dels canvis importants que s’hi han introduït. L'estructura de la confessió s'articula en varis apartats. El primer s'inicia amb una fórmula comuna a tots els capbreus. Sit notum omnibus quod ego... [ = que sàpiga tothom que jo ...] i la intitulació, és a dir el nom del confessant, senyor útil del mas capbrevat, que reconeix que està situat a la parròquia de Sant Dalmai (cf. Figura 4). A continuació segueix el reconeixement de dependència personal al senyor directe, és a dir, declara ser-ne home propi i sòlid. Què vol dir això? Doncs, equival a home de remença i, per tant, que està sota la dependència exclusiva d’un sol senyor directe i només a ell pot retre homenatge i no pot desemparar el mas sense redimir-se. Resulta evident que aquesta clàusula, que es va repetint en totes les confessions i que era pròpia dels capbreus anteriors a la Sentència, és totalment il·lògica i cal considerar-la com una fórmula fossilitzada. Ho trobem provat en capbrevacions on el titular de dos masos, cada un dels quals el té per un senyor directe diferent, declara ser home propi i sòlid dels dos. Vegem-ho, a tall d’exemple, en les dues capbrevacions que fa Miquel Turon. En la primera, datada a l’any 1666, declara a la Sagristia Segona de la seu de Girona que es senyor útil i propietari del mas Turon i pel qual confessa ser home propi i sòlid. També confessa tenir agregat el mas Bover sota el domini directe de l’Almoina. Entre els dos masos, les terres sumen una extensió de 150 vessanes. Tres anys més tard, el mateix Miquel Turon capbreva el mas Bover, derruït, a l’Almoina, pel qual també declara ser home propi i sòlid. Així, doncs, ha desaparegut el reconeixement de les servituds personals (els mals usos) derivades del fet de ser home de remença, però hi ha un nou apartat que diu que dominus utilis et propietaris [= el senyor útil i propietari] ha de retre homenatge al seu senyor segons conté el capítol setè de la sentència dictada pel sereníssim i catòlic senyor nostre don Fernando, de bona memòria, rei d’Aragó, entre els senyors directes d’una part i dels pagesos remences de l’altra. Tot seguit, hi ha una clàusula nova que la poden incloure en el mateix apartat i que apareix en algunes capbrevacions; fa referència al capítol primer de la Sentència on es diu si s’ha fet efectiu el pagament dels 60 sous per a l’abolició dels sis mals usos. Dels vint-i-set masos que pot haver-hi habitats a l’últim terç del segle XVII, només cinc propietaris declaren que un avantpassat seu ja ho va fer, fent-ho notar de manera explícita a la capbrevació amb el nom i l’any; dels masos agregats (habitats o no) no se n’ha lluït cap. De la resta, n’hi ha vuit que declaren pagar els tres sous anuals i dotze que no se’n diu res. Costa d’entendre per què aquests vuit pagesos –i possiblement altres- no han redimit el cens per raó dels mals usos. És una quantitat que podrien haver assumit perfectament però els aniran pagant any rere any. Tot i que no hi ha un comú acord entre tots els historiadors, cal pensar que al pagès aquests tres sous li garanteixen la seguretat de la possessió, el que comporta el dret de propietat sobre el mas. En el tercer apartat es fa el reconeixement del domini directe del senyor sobre el capmàs i altres possessions de les quals s’indiquen les extensions (encara que no sempre), els topònims i les afrontacions pels quatre punts cardinals. En el quart apartat, l’emfiteuta confessa les prestacions que ha de fer cada any, en moneda i en espècie. No han sofert variacions al llarg de més de tres centúries, doncs, si les comparem amb les que feia el segle XIV, veiem que són les mateixes, calcades. Vegem-ho en un exemple. L’any 1336, Guillem Moragues confessava aquestes prestacions a l’Almoina: per Sant Pere i Sant Feliu, una tasca, 15 sous i 8 diners; tres mitgeres de civada a mesura corrent de dit Castell, sis mitgeres a mesura vella i mitja quartera de forment a mesura vella; per Nadal, un any, un parell de gallines i un pollastre de trescol i l’altre any una mitgera de glans; per Pasqua, 4 ous. Doncs bé, l’ant 1667, Jaume.Ballestar confessa les mateixes prestacions pel mas Moragues que el té agregat al seu. És una evidència de la migradesa d’uns censos que s’han anat devaluant al llarg de 334 anys; tanmateix esdevé una prova més i indiscutible dels drets de l’emfiteuta sobre la terra. Al quart apartat, es declaren les possessions per altres senyors directes. Cal fer notar que en tots els capbreu d’aquests dos segles han desaparegut les senyories laiques. Per últim, al cinquè apartat, el propietari útil, declara, si en té, masos agregats i els capbreva apart, amb afrontacions i prestacions de censos degudes.

Mobilitat de la propietat de les terres

A través dels capbreus d’aquests dos segles hem constatat un nombre important de compravendes de terres, tant de parcel·les com de masos sencers. Això fa que al final del segle XVII, la distribució de terres per propietats hagi variat substancialment. Abans hem vist el cas del mas Severich que és comprat per la propietària del mas Planes. I en posarem dos més. El primer és el mas Pujol; l’any 1534, Marc Horta, àlies Pujol, compra els masos Gasuach i Alís al propietari del mas Morell (que els tenia agregats) i els uneix al seu. El segon cas és el mas Capella; l’any 1593, Miquel Rovira capbreva a l’Almoina un camp de 20 vessanes de tinença que havia comprat a Miquel Capella i quatre anys més tard el mateix Miquel Capella ven el seu mas sencer a Jaume Ferrer, propietari del mas homònim, el qual ja tenia agregats tot el mas Mateu, derruït, i terres que havien pertangut al mas Santa Maria. Amb aquestes compres, els titulars d’aquests dos masos poden haver duplicat o triplicat les explotacions i poden tenir força dificultats per a explotar directament totes les seves terres, almenys amb la sola força de treball familiar. Una opció és arrendar una part de les terres, o un mas sencer, a un masover, tal i com hem apuntat anteriorment amb els masos Severich i Moragues. Els capbreus no ens en diuen res i tampoc no hem trobat documentació sobre contractes de masoveria, però presumim que va ser una fórmula que es va anar estenent al llarg d’aquestes dues centúries. I arran d’això ens podem preguntar si tots els propietaris útils viuen al seus respectius masos principals. La resposta és que no. Si en el fogatge de l’any 1515, veiem, pel nom, que tots encara hi habiten, ja no podem dir el mateix a la segona meitat d’aquest segle. El fogatge de 1553 ens diu que Miquel Abres és joer (masover) del mas Capella i que Dalmau Morell “està en la casa d’en Rossinyol”; els titulars ja no hi viuen, almenys temporalment. En el capbreu de l’Almoina de 1667-1669, queda provat que, almenys, tres declarants ja no habiten al mas principal, i el poden tenir arrendat: el del mas Morell és prevere i rector de la parròquia de Constantins, el del mas Carreres resideix a la vila d’Anglès i la del mas Pla està casada amb un adroguer de Barcelona. No disposem de prou documentació per estendre’ns més en aquest apartat com tampoc de més espai per escriure aquest article. Ho deixem aquí.

Declaració Pere Buades

Figura 4. Inici de la declaració de Pere Buades del capbreu de l’Almoina de l’any 1667 (original en llatí, AHG).

Conclusió

El nou ordenament social i jurídic sorgit arran de la Sentència Arbitral de Guadalupe va permetre una puixança econòmica en molts dels masos sobrevivents a la parròquia de Sant Dalmai, els quals van augmentar les seves explotacions. Les cases de pagès es van engrandir i embellir, i es va consolidar el tipus arquitectònic de masia que ha perdurat fins als nostres dies. (cf. Figures 5, 6, 7).

Annexos Documentals

1) Transcripció del fogatge (amb tots els caps de casa) de la parròquia de Sant Dalmai i de la franja de la parròquia de Salitja de l’any 1515, feta pel propi autor a partir del document original de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Parròquia de Sant Dalmai: Mossèn Salvi Onyar, prevere arrendador; mossèn Damià , prevere; mossèn Dorca, servint la parròquia; Jaume Ballestar; Lluís Bells; Guerau Taltavull; en Rossinyol; Guerau Genferrer està al mas Alís; Marc Pujol; Joan Morell; Salvador Rovira; Joan Planes; en Carreras; Francesc Toron; en Tornavells; Joan Bosch; Dalmau Pla; Joan Fontlledosa; Dalmau Ferrer;Baldiri Capella; Dalmau Sagrera; en Rovira, teixidor; Francesc Compta; Francesc Rovira està en la casa de Sant Ivo; Dalmau Costa; Miquel Caldeduch està al diaconil.
Parròquia de Salitja: Baldiri Boada, en Rovira, en Tries i Mateu Quintana.

2) Transcripció del fogatge (amb tots els caps de casa) de la parròquia de Sant Dalmai i de la franja de la parròquia de Salitja de l’any 1553 feta per Josep Iglesias.
Parròquia de Sant Dalmai:
Eclesiàstics: mossèn Damià Vendrell, servint a la rectoria; mossèn Pere, capellà francès.
Laics: Joan Ballestar; Narcís Bells; Joan Taltavull; Dalmau Morell està a la casa d’en Rossinyol, Baldiri Turon; Miquel Horta, qui ha comprat la casa on solia estar en Pons; Joan Bosch; Jaume Tornavells; Roc Costa; Dalmau Sagrera; Pere Tria; Jaume Sagrera, teixidor; Brígida Cortina, vídua; Miquel Abres, joer del mas Capella; Gaspar Ferrer; Dalmau Pla; Antic Carrera; Joan Fontlledosa; Salvador Rovira, jurat compareixent; Rafael Gaudayer, joer en la casa del benefici de Sant Ivo.
Baldiri Boada, Roch Tria, Pere Quintana i Antoni Prats, àlies Rovira.

FONTS DOCUMENTALS:

Bibliografia

COLLS, J. - CONGOST, R. - GARCIA, R. - GIFRE, P. - LLUCH, R.- PELLICER, M. – TO, LL. - VILALLON, S. 2008: Dels capbreus als registres de la propietat. Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines/Universitat de Girona.

GIFRE, P. 2009: En la prehistòria dels hisendats. De senyors útils a propietaris (vegueria de Girona, 1486-1720). Tesi doctoral, Universitat de Girona. Consulta en línia: http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/7855/tpgr1de1.pdf?sequence=1 Data: 24-07-206

CONGOST, R. – TO, LL. 1999: Homes, masos, història. La Catalunya dels nord-est (segles XI-XX). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

CONGOST, R. G. JOVER, G. i G. BIAGIOLI (eds.). 2003: L’organització de l’espai rural a l’Europa mediterrània. Masos, possessions, poderi. Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines/Universitat de Girona/ CCG edicions.

IGLESIAS, J. 1981: El fogatge de 1553. Estudi i transcripció. Barcelona: Rafael Dalmau ed. [Publ. Fundació Salvador Vives Casajuana].

Documents escrits

1336, ADG, Almoina, Brunyola, pergamins núm. 1042-1088.
1454, AHG, Hospici, volum 333 (trasllat fet al segle XVIII al llibre d’arxivació 1), p. 431.
1484, AHG, Hospici, volum 333 (trasllat fet al segle XVIII al llibre d’arxivació 1), p. 430.
1499, AHG, Hospici, volum 325 (llibre de capbrevacions, original en llatí), p. 276-281.
1504, AHG, Hospici, volum 333 (trasllat fet al segle XVIII al llibre d’arxivació 1) , p. 433-434.
1515, ACA, Fogaje general de Cataluña, Archivo del Real Patrimonio de Cataluña. Consulta en línia:http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=4&txt_accion_origen=2&txt_id_desc_ud=2948201 Data: 26-07-2916.
1528, AHG, Hospici volum 333 (Capbreu), f. 272.
1530, AHG, Hospici, volum 362 (trasllat fet al segle XVIII al llibre d’arxivació 3), p. 2210-2255.
1534, AHG, Hospici volum 333 (Capbreu), f. 272-273.
1551, ACG, Capbreu de Sant Dalmai (còpia del segle XVIII), p. 29-43
1551, AHG, Hospici, signatura 235 (Llibre del domini de les aigües de l'Almoina), f. 55-57. Còpia del segle XVIII.
1575, ADG, Almoina, Brunyola, pergamins núm. 819.
1593, ADG, Almoina, Brunyola, pergamins núm. 820.
1589, AHG, Hospici, volum 467 (Inquisitio que facere videtur contra Joanem Deulonder laboratorem, doc. nº 175).
1597, ADG, Almoina, Brunyola, pergamins núm. 821.
1622, AHG, Hospital Nou de Santa Caterina, volum 760 (trasllat fet al segle XVIII al llibre d’arxivació), sense paginar, doc. 14.
1626, ACG, Capbreu de Salitja i Sant Dalmai (còpia del segle XVIII), p. 55-97.
1666, ACG, Sagristia Segona o Mitjana de la seu de Girona, (trasllat fet al segle XVIII al llibre d’arxivació 10), p. 104-110.
1667-1668-1669, AHG, Hospici, volum 362 (trasllat fet el segle XVIII al llibre 3 d’arxivació), p. 1977-2084.
1667, AHG, Hospici, volum 325 (llibre de capbrevacions, original en llatí), p. 293-304.
ACA Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona)
ACG Arxiu Capitular de Girona
ADG Arxiu Diocesà de Girona
AHG Arxiu Històric de Girona

Finestra Mas Ferrer

Figura 5, Aquesta típica finestra d'arc conopial evolucionat i que hem de situar pels volts del 1600 o poc més, llueix a la façana principal de can Coll, abans mas Ferrer.

Finestra Can Gros de Pagès

Figura 6. Can Gros de Pagès, abans mas Fontlledosa, té aquesta bonica finestra cantonera renaixentista amb guardapols, de la segona meitat del segle XVI (1560-1580 més o menys) .

Can Sagrera

Figura 7. Can Sagrera ens mostra una esplèndida façana principal, típica de la masia del segle XVI, amb portal adovellat i finestres de pedra picada. A la finestra sobre la porta hi ha gravada la data de 1587.

Notes:

1 També abastem el territori d’una franja de Salitja que depèn de Sant Dalmai, i per tant, de la jurisdicció del castell de Brunyola. D’altra banda, al fogatge (tal i com es pot veure a la transcripció de l’annex documental) hi ha més caps de casa, però no corresponen a masos.

2 Al segle XIV era el mas Vidal.

3 Al segle XIV també era el mas Serra.

4 A segle XIV era el mas Aulina.

Veure treball anteriorTreball de Ricard Teixidor i Palau, publicat al llibre de la Festa Major de Vilobí d'Onyar l'any 2015

Document facilitat per Ricard Teixidor i Palau 

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)