Portal Gironí d'Història i Genealogia

Enfrontament entre un pagès de Salitja i el batlle del Castell de Brunyola

Vist: 857
Can Rata, antigament el mas Rovira
Can Rata, antigament el mas Rovira

Els fets que narrarem a continuació són ben reals i van tenir lloc l’any 1557 al mas Rovira de Salitja. Ho sabem perquè estan recollits en un extens document de l’Arxiu Històric de Girona1.

La informació és tan extensa i detallada i allò que va passar és tan esperpèntic que no hem pogut resistir a la temptació de fer-ne una petita narració novel·lada. Ens hem permès, cal dir-ho, la llibertat d’afegir-hi alguns elements ficticis.

EL MAS ROVIRA DE SALITJA

Si pregunteu per aquesta casa de pagès, el més probable és que ningú no us sàpiga donar raó de la seva existència perquè ara s’anomena can Rata2. És una d’aquelles cases que són de Sant Dalmai i de la parròquia de Salitja3. Se situa prop del camí que va a les Fonts de Salitja, però no es veu perquè queda amagada per un bosc. És una esplèndida masia originària del segles XVI que, amb l’era enrajolada al davant fa molt bona presència. Sobre l’aspecte arquitectònic em podríem dir moltes coses, però ho passarem per alt, però sí volem remarcar la gran quantitat de llindes de portes i finestres, tan exteriors com interiors, amb dates i noms gravats; són dotze. A la de la porta d’entrada hi ha la data de 1514. Sens dubte, aquesta masia post-remença és de les més antigues de Salitja. En una llinda exterior i en tres d’interiors, a més de les dates, hi ha gravat el nom de Dalmau Rovira que entre el 1616 i el 1628 va acabar de construir o refer la casa. Sobre el seu nom antic, doncs, no n’hi ha cap dubte. Una rovira, antigament escrit rohira i ruÿra, és un bosc de roures, uns arbres que en aquella època estaven més estesos que no pas ara a la nostra contrada. Per tant, el mas Rovira o de la Rovira és un topònim que fa clara referència a un indret on hi ha roures. I va ser a l’entorn d’un d’aquests arbres caducifolis on va tenir lloc la història.

Llinda del mas Rovira de Salitja

Llinda d’una porta interior. La creu és un element decoratiu de clara inspiració religiosa. És habitual en les llindes dels segles XVI, XVII i XVIII.

L’existència del mas data de temps reculats de l’Edat Mitjana. El primer habitant conegut surt esmentat per primera vegada l’any 1314. És Ramon Rovira, propietari útil, que fa capbrevació d’unes peces de terra a la pabordia del mes de novembre de Girona4. Sis anys més tard demana llicència al seu veí Ramon Olivera perquè li concedeixi aigua del rec del molí per poder regar el seu hort5.

COM UNA NOVEL·LA

Ja feia dies que Antoni Prat del mas Rovira estava neguitós. No dormia bé, menjava a desgana i no parlava gaire amb la família. Quan sortia de casa i anava a feinejar al camp, portava una ballesta parada i un grapat de sagetes lligades a la cintura. La seva mirada es dirigia instintivament al camí que pujava a Sant Dalmai6. Era evident que esperava que alguna cosa grossa li havia de passar. La seva muller, Bartomeua Rovira, prou que ho sabia i per això l’animava i sempre l’acompanyava arreu. I va arribar el dia fatídic. Acompanyat de la seva dona, un matí (el document no diu ni el dia ni el mes) estava podant les sarments de la vinya situada prop del capmàs. Com feia sempre, es va girar en direcció al camí de Sant Dalmai i va exclamar: «Bartomeua, mira, ja ve el batlle, ve a prendre’m!» I abans que la seva dona reaccionés, va arrencar a córrer cap a la roureda i es va enfilar al roure més alt. El batlle no venia sol, anava acompanyat per quatre homes armats i amb les ballestes parades. Un d’ells va fer la intenció de disparar contra el pagès que corria, però el que manava li ho va privar amb un signe amb de la mà. I...., bé, ara permeteu-me que faci mitja part per explicar l’origen de tot això; després veurem com acaba la història.

SÍNDIC MAJOR DE LA UNIVERSITAT DE BRUNYOLA

En primer lloc cal saber qui era Antoni Prat, àlies Rovira. Era fill de Celrà, encara que no sabem quin any va néixer. Es va casar amb Bartomeua, filla i pubilla de Bartomeu Rovira7 propietari útil del mas Rovira de la parròquia de Salitja. Tampoc no sabem en quina data, però l’any 1551 ja eren marit i muller, atès que els dos declaren unes terres que estan sota el domini directe de la Pabordia del mes de novembre de la seu de Girona8. Segons el fogatge de 15539, és cap de casa. Es veu que era un home decidit i coratjós que, tot i no haver nascut a la contrada, va saber guanyar-se el lideratge de tots els pagesos de la baronia de Brunyola a fi de negociar amb l’Almoina, senyor del castell de Brunyola, la restitució per al rei d’una part de la jurisdicció. I, això que vol dir? Haurem de recular fins a l’any 1381, per saber-ne l’origen i l’entrellat. En aquesta data Pere IV, anomenat el Cerimoniós, regnava Catalunya. Les llargues empreses militars havien provocat un crònic endeutament a la corona i calia obtenir ingressos extraordinaris. Per això, el monarca i els seus fills no varen dubtar a vendre diverses jurisdiccions a carta de gràcia, és a dir, reservant-se el dret de tornar-les a comprar quan els semblés. Abans de continuar, potser caldria explicar que s’entén per jurisdicció. Significa la facultat d’administrar justícia. Avui entenem que aquesta és una funció pròpia de l’estat. A l’època a que ens referim aquest concepte no era tan clar, diversos poders no estatals podien compartir-la. L’exercici de la jurisdicció era tan rendible que comprar-la era una bona inversió. També cal dir que hi havia dues classes de jurisdicció, la civil i la criminal, però per no estendre’ns massa, ho deixarem pel glossari que afegim al final. La mateixa Almoina, senyor del castell de Brunyola, va fer oferta de compra de la jurisdicció criminal; no calia la civil perquè ja li pertanyia. La venda, a carta de gràcia, la va fer Joan, fill primogènit del rei Pere, al paborde de l’Almoina a la ciutat de Barcelona el dia 1 de març de 138110. El preu va ser 16.500 sous barcelonesos. No cal dir qui ni el propi rei ni els seus successors, mai més no varen exercir el dret a la recompra; això sí, ho deixaven a les mans dels habitants de la baronia, però si ho feien, la restitució de la jurisdicció criminal tornava al rei. En què afectava al poble el traspàs de la justícia des de l’autoritat reial a la senyorial?. Tal i com diu Josep Mª Marquès i Planagumà11 «la condició de la gent empitjorava. La jurisdicció reial que exercien els veguers no era perfecte, però sempre podia ser més imparcial que la justícia administrada per un senyor, per jutges, batlles i botxins a sou d’aquests. Si a més, [com en el cas de Brunyola], aquest senyor reunia dins del terme del castell la senyoria directa i jurisdicció, la temptació del poder adquirit del monarca per enfortir i fer respectar els seus drets senyorials fins més enllà d’allò que hauria estat just i legal era forta. D’aquí prové que els súbdits desitgessin tornar a dependre del poder reial». Però això requeria fer una despesa molt gossa, cosa inabastable a curt i mig termini. Van haver de passar molts anys en el transcurs dels quals el llinatge del casal de Barcelona es va extingir i, amb el compromís de Casp, van regnar els Trastàmara; després vingueren els Reis Catòlics. Som a l’any 1550 i un net d’aquests, regna Espanya amb el nom de Carles I. Han passat 174 anys, però ara ha arribat el moment de la lluïció de la jurisdicció empenyorada. Al llarg de tot aquest temps els veïns de les parròquies de la baronia de Brunyola han aconseguit aquesta gran suma de diners. Escullen representants o síndics per tractar de l’assumpte. Un d’ells és Antoni Prat, el síndic major. A instància seva, els diners són dipositats a la taula de Canvi de la ciutat de Barcelona a compte del paborde l’Almoina. El procés de la reintegració de la jurisdicció a la corona ha començat i les negociacions entre els representants del rei i l’Almoina són ràpides. El 17 de setembre del mateix any té lloc el traspàs de poder al mateix castell de Brunyola12. L’acte revesteix una gran solemnitat. Des de Barcelona s’hi han desplaçat les grans autoritats, entre les quals hi ha Ferran Maimó, lloctinent de la Batllia General de Catalunya i des Girona hi han vingut els procuradors del paborde. També hi són presents tots els síndics, així com altres pagesos com a representants de la universitat. I... bé, en falta un per dir, un dels protagonistes d’aquesta història, Francesc Font, el batlle. Per cert, que no fa gaire bona cara. El lloctinent pren possessió de la jurisdicció criminal en nom del rei que queda reintegrada a la corona. A continuació pren el bastó del batlle (que havia estat elegit per l’Almoina) i mana enderrocar les forques de la plaça del castell i alçar-ne de noves, senyal de dita possessió. Fa un pregó tot manant que, d’aquí en endavant, els únics que podien exercir autoritat en aquesta jurisdicció seran els oficials del senyor rei. A continuació anomena com a batlle reial a Salvador Droch, pagès de Brunyola, a qui li lliura el bastó.

UN BATLLE ODIAT

No cal dir que la destitució del càrrec de batlle és un cop dur i humiliant per a Francesc Font. A més, no ho acaba d’entendre; només el paborde, senyor del castell de Brunyola en nom de l’Almoina el pot cessar, ja que també l’havia anomenat. Tampoc no veu clar que Salvador Droch sigui anomenat batlle reial. Un pagès! Per força ha de ser un malentès, fruit d’una mala informació del lloctinent. Segur que el paborde farà una reclamació i tornarà a ser batlle.

El seu pare era Joan Font, mercader de Girona casat amb una neboda del paborde de l’Almoina, Antoni Prat. L’any 1522 ja consta com a batlle del castell de Brunyola13 i el 1538 és novament anomenat batlle jurisdiccional i de sac14. Això vol dir que, a més de administrar una jurisdicció baronial, tenia cura de recaptar els rèdits que pagaven els emfiteutes. També és propietari de tres masos15. A la seva mort ell en va heretar els càrrecs i possessions. El cessament de batlle de jurisdicció li ha comportat la pèrdua d’autoritat sobre els súbdits de la baronia. Ja en el mateix moment que li van prendre el bastó de les mans al castell va sentir els primers comentaris de satisfacció dels veïns presents: “Se t’ha acabat manar-nos, batlle!” Encara conserva el càrrec de batlle de sac, amb l’única missió de passar pels masos a recaptar els tributs pel seu superior, però més que un senyor sembla un criat. Però les coses, sortosament per a ell, canvien. L’Almoina ha reclamat a Barcelona que la reintegració d’una part de la jurisdicció a la Corona no significat l’impedient per anomenar batlles. El 16 de novembre de 1556 li donen la raó, tot indicant que no hi ha notícies del passat de que al castell de Brunyola hagués existit mai batlle reial. Per tant, l’Almoina, té tot el dret a anomenar els seu propi batlle16.

Francesc Font torna a representar l’autoritat de l’Almoina. Ara farà pagar car la gosadia a aquells síndics causants de la seva desgràcia. No dubta en molestar-los, insultar-los i provocar-los fins que revolten i s’hi tornen. Es queixen a la mateixa Almoina, que no els atén . El veguer de Girona tampoc no els defensa; no vol conflictes de jurisdiccions, ja massa n’hi ha hagut en el passat. Hi ha malestar. Alguns pagesos, com en Ballestar i en Costa de Sant Dalmai, no tenen por i no dubten en portar sempre ballestes parades quan es desplacen. Però el batlle no cedeix i fa empresonar alguns síndics al castell de Brunyola. Un d’ells, en Turon, hi mort. Però, el principal, el deixa pel final. És l’Antoni Prat. I ara ha arribat la seva hora.

NUS I DESENLLAÇ

Document del Mas Rovira de SalitjaHem deixat Antoni Prat enfilat i arrapat a la branca més alta del roure, talment com un esquirol. La seva muller, passat el moment d’estupor, havia arrencat a córrer, no cap al bosc, sinó cap a casa a alertar els seus del que passa i que en donin veus. El batlle s’acosta al peu del roure, mira cap a dalt i crida al pagès que, en nom de l’autoritat, baixi, que serà dut pres al castell de Brunyola. Espera una bona estona i davant de la negativa, li imposa una multa de 10 lliures i l’amenaça que farà tallar l’arbre. Tampoc no vol davallar. El batlle, cansat d’esperar, fa pujar un dels seus acompanyants perquè l’estiri per les cames; el pagès, tot fent grans crits, es defensa amb la fals bosquera que duu a la cintura i va d’un pèl que no el malfereix. Amb tot l’enrenou, s’hi han acostat pagesos veïns i alguns vianants que passaven pel camí ral. Els presents increpen el batlle. Amb aquestes, Antoni Prat es posa a cridar: “Via fors, sometent!”. Ho repeteix dues vegades. En aquesta època, aquest crit d’alerta per part de la víctima d’un delicte, equival a demanar la presència de tots els homes menors de 60 anys i majors de 16 al lloc dels fets. Amb això, el batlle no hi comptava i es comença a posar nerviós. L’havia d’haver fet abatre d’un tret de ballesta quan no hi havia testimonis i tot s’hauria acabat; ara les coses se li poden complicar. El batlle es dirigeix novament a l’home enfilat, ara amb un to dialogant. Li diu que si baixa no el portarà a la presó sinó que el retindrà custodiat a la casa d’en Fontlledosa17 de Sant Dalmai fins a saber si el sometent es declari o no. El pagès accepta la condició i es conduït a la casa acompanyat de gent. Encara és de dia quan arriben els enviats pel governador de Girona. L’endemà, se’n duen Antoni Prat i el batlle a Girona, doncs cal aclarir quin dels dos és el que ha delinquit. El governador declara que el crit de someten ha estat procedent i, per tant, els dos implicats queden sota la seva custòdia fins que s’aclareixen els fets. El procurador de l’Almoina hi acudeix ràpidament protestant enèrgicament. Addueix que Antoni Prat no tenia cap raó per cridar sometent i que ha delinquit perquè, després de moltes injúries al batlle i a l’Almoina, s’ha resistit a ser detingut, per la qual cosa li demana que el síndic sigui restituït al batlle i condemnat a pagar les despeses que amb tot això ha ocasionat. Contradient-lo, Antoni Prat diu que el procurador sembla que ignora que l’Almoina ja no té la jurisdicció criminal del castell de Brunyola i li recorda que, amb diners de la universitat ha estat reintegrada a la Corona. Ell, quant al criminal, és vassall del Sr. Rei i només els oficials d’aquest el poden fer pres. El batlle l’ha volgut portar a la presó fins a morir perquè li té un gran odi ja que ell ha estat el síndic principal en la lluïció i redempció de la jurisdicció i que, per això, hauria de merèixer molt de respecte i no ser tractat com un vulgar delinqüent. Així que, per defensar-se, es va veure obligat a cridar sometent. Davant de les dues declaracions, el governador decideix, de moment, no prendre cap decisió. Fins que no ho faci, Antoni Prat romandrà sota la seva custòdia; quant al batlle no diu res, la qual cosa vol dir que en responsabilitza a l’Almoina. El dia 25 de juny del mateix any, el governador dictamina no tenir lloc la pretensió de via fora sometent, en contra del que inicialment havia decidit, i «concedeix llicència a un de sos aguatsils que aporte al dit Anthoni Prat àlias Rovira en lo dit terme de Brunyola, que està vuy arrestat en la ciutat, i aquell lliurat al dit senyor Batlle de Brunyola»

El pagès valent de Salitja, tenia esperances de sortir-se’n però no ha estat així, ha caigut en mans del seu botxí i ja sap el que li espera. Però la sentència del jutge de la Cúria Baronal és una altra, si bé també molt severa; es desterrat a Perpinyà. No hem trobat documentació posterior si al cap d’un temps va ser indultat i va poder tornar a fer de pagès a casa seva, però el llinatge dels Rovira va continuar, tal i com ho demostren les inscripcions de les llindes de les finestres i documentació posterior.

EPÍLEG

Si alguna vegada passeu per aquest indret, veureu el bosc que amaga la casa i en el qual se centrà la història que us acabem d’explicar. És la història d’un pagès de Salitja que, gràcies a la seva capacitat de negociació, va saber liderar un procés que va fer possible que el senyor del castell de Brunyola perdés una part del poder que posseïa sobre els seus súbdits. Aquests va ser més lliures, però, injustament, Antoni Prats, va ser represaliat. De ben segur que va ser recordat com un heroi.

GLOSSARI:

  • Capbrevació. Acció administrativa per la qual un pagès reconeix davant de notari els drets i censos que ha de pagar a un senyor feudal. Un capbreu està format per vàries capbrevacions.
  • Capmàs i mas. El capmàs comprèn el clos, amb la casa, construccions annexes, era, i terres contigües on hi ha l’hort, la quintana i el farragenal (camp de farratges). El mas abasta el conjunt de les possessions que compren altres terres, boscos i erms més o menys allunyats.
  • Domini directe i domini útil. El propietari d’un bé immoble és el qui posseeix el domini directe i la persona que pren i usa la finca en posseeix el domini útil. El titular del domini útil, l’emfiteuta, ha de pagar un cànon.
  • Jurisdicció. La jurisdicció criminal, alta justícia o mer imperi comprèn tots els delictes, pels quals es poden imposar penes de mort natural o mutilació de membres, el dret d’alçar forca i costell i d’aplicar la pena capital; i la facultat de donar tudors. La jurisdicció civil, baixa justícia o mixt imperi implica el dret a tenir cort amb i escrivà, anomenar el batlle jurisdiccional, el jutge, els saigs, els nuncis i els corredors, rebre firmes de dret, conèixer totes les causes civils fins a qualsevol suma i executar-ne les sentències; donar tudors i curadors; castigar els delictes lleus; capturar els presumptes culpables de delictes greus i lliurar-los al jutge competent; aplicar penes fins a la d’assots i donar llicència a la universitat per a reunir-se.
  • Pia Almoina del pa de la seu de Girona. Era una institució benèfica medieval que depenia dels Capítol dels Canonges de la Catedral de Girona. Va ser fundada l’any 1228 per Arnau d’Escala. Va esdevenir poderosa amb extensos dominis en l’Alt Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany i la Selva. També va arribar a posseir la jurisdicció de tres baronies, entre les quals hi havia la de la Brunyola.
  • Universitat. Des del principi del segle XIII, col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o d’una vila, revestida d’una certa personalitat pública.

BIBLIOGRAFIA:

IGLESIAS, Josep: El fogatge de 1553. Estudi i transcripció. Barcelona: Rafael Dalmau ed., 1992, 2 v. [publ. Fundació Salvador Vives Casajuana, 111-112].
FERRO, Víctor: El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic: Eumo, 1987.
MARQUÈS, JOSEP Mª: “Uns homes de Vilobí compren per al rei la jurisdicció del poble (1374)”, Vilobí d’Onyar, art i societat. Ajuntament de Vilobí d’Onyar, 2006.

FONS DOCUMENTALS:

Arxiu Històric de Girona (AHG), Hospici, signatures 333, (docs. 199, 206, 207 i 235), 362 (doc.1550), 1870 (doc. 102).
Arxiu Diocesà de Girona (ADG), Pia Almoina, testaments, pergamí n. 208.
Arxiu de la Catedral de Girona (ACG), Capbreu d’Estanyol, Salitja i Sant Dalmai de la pabordia de novembre de la seu de Girona. Anys 1314 i 1351.

AGRAÏMENT:

Vull fer palès el meu agraïment a la família Gironès.

Autor: Ricard Teixidor i Palau

Notes:

1 Arxiu Històric de Girona (AHG), Hospici, signatura 333, doc. 207.

2 Es veu que quest canvi de nom ve d’un temps en què a la casa hi vivien dues padrines que eren molt petites i quan anaven a comprar vila els deien les ratetes. (TOSQUIJA,1989: pag. 16).

3 Per a saber-ne més podeu llegir el .Llibre de la Festa Major de Vilobí de l’any 2010 ”Cases de Sant Dalmai i de la parròquia de Salitja”.

4 Arxiu de la Catedral de Girona (ACG). Capbreu d’Estanyol, Salitja i Sant Dalmai de la Pabordia de novembre de la seu de Girona (1314). És una còpia del segle XVIII transcrita i traduïda al català.

5 Biblioteca de Catalunya. Perg. 208, Reg. 12281. Consulta en línia: http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/pergamiBC/id/10167/rec/4 Data: 28-07-2014

6 Segons ens ha dit Pilar Gironès, aquest camí, que encara surt del darrere de la casa, queda tallat per un camp. S’unia al camí vell de Salitja a Sant Dalmai, abans de passar pel costat de la casa Petita d’en Tries (antigament anomenada el mas Noguer).

7 Deduïm que Bartomeu Rovira és el pare de Bartomeua perquè l’any 1530 fa capbrevació d’un bosc de tres vessanes a l’Almoina. AHG, Hospici, signatura 362, doc. 1550.

8 ACG. Capbreu d’Estanyol, Salitja i Sant Dalmai de la Pabordia de novembre de la seu de Girona, any 1551. És una còpia del segle XVIII transcrita al català.

9 IGLESIAS, 1992.

10 AHG, Hospici, signatura 333, doc. 199.

11 MARQUÈS, 2006.

12 AHG, Hospici, signatura 333, doc. 206.

13 Arxiu Diocesà de Girona (ADG), Pia Almoina, testaments, pergamí n. 208. 

14 AHG, Hospici, signatura 1870, doc. 102.

15Un d’aquest passarà a anomenra-se mas Font, la casa del qual s’edificarà on el segle XIV havia existit la casa de Pere Dedéu, sastre i habitant de la cellera de Brunyola.

16 AHG, Hospici, signatura 333, doc. 235.

17 El mas Fontlledosa, actualmente és can Gros de Pagès.

Document facilitat per Ricard Teixidor i Palau

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)