Sant Cebrià de Penida

Vist: 690
Ortofoto del vol de l'any 1945, on possiblement hi havien les restes de Sant Cebrià de Penida
Ortofoto del vol de l'any 1945, on possiblement hi havien les restes de Sant Cebrià de Penida

La cel·la de Sant Cebrià de Penida, avui completament desapareguda, ha estat anomenada “de Pineda”, però l’evolució del topònim escrit “Pineta” o “Pinnita” en la documentació medieval, ha donat “Benida”, nom popularment ja oblidat, però que al segle XIX encara era conegut.

Estava ubicada a la vall i el lloc de Penida d’època medieval, actualment conegut com la Trencada. És una vall situada al nord-est de Roses. La riera de la Trencada desemboca prop a la Ciutadella, per tant vora l’antiga ciutat i població medieval de Roses.

Sant Cebrià de Penida era una de les esglésies que va refer l’abat Àtala en passar per l’Empordà vers el darrer quart del segle VIII. Àtala, amb Agobard i els seus monjos i servents, s’establí un temps a Magrigul, en aquestes muntanyes, i restaurà uns te les antics. Més tard fundà el monestir de Sant Policarp, a Rasès, casa que reclamà, a través de diferents litigis amb el monestir de Banyoles, quatre cel·les del comtat de Peralada, entre les quals hi havia Sant Cebrià de Penida. Malgrat que en el diploma de Carlemany que fa referència a l’activitat d’Àtala a l’Empordà no esmenta concretament Sant Cebrià, les pretensions dels monjos de Sant Policarp deixen clara aquesta relació de l’abat o dels seus seguidors amb aquesta cel·la.

Els plets entre les abadies de Banyoles i Sant Policarp foren llargs i complicats, durant el segle IX i el començament del X, amb diferents alternatives, si bé fa l’efecte que el domini efectiu de les esglésies disputades correspongué gairebé sempre als monjos de Banyoles (veure document judici 26 juny 879).

Una d’aquestes cel·les, la de Sant Pere de Rodes, en convertir-se en gran abadia, accedí a la possessió de les altres, entre les quals hi havia Sant Cebrià de Penida, a partir del diploma que concedí el rei Lluís el d’Ultramar l’any 944. Des d’aquest moment la disputa sobre la possessió de la cel·la recaigué entre els monestirs de Banyoles i Sant Pere de Rodes. La qüestió s’allargà molt de temps, i encara l’any 1091 se celebrà un judici a Castelló, amb una sentència favorable a Sant Pere de Rodes. Així i tot, Sant Cebrià de Penida s’inclou en butlles papals favorables a Sant Esteve de Banyoles fins a la d’Alexandre III, de l’any 1175, que és el darrer document que esmenta l’església. Sembla que el seu domini efectiu seguí en mans de l’abadia de Sant Pere.

Hom remet, per a tota aquesta qüestió, als capítol sobre la història de Magrigul, Santa Maria de Roses, i també Sant Pere de Roses i Sant Joan Sescloses.

La identificació de la vall de Penida permet de relacionar la cel·la monàstica alt-medieval de Sant Cebrià amb les ruïnes d’una capella que hi havia a l’indret anomenat avui el Sorral d’En Berta, al costat de migdia i al centre de la vall. Aquesta construcció fou destruïda per l’extracció d’arenes que pels anys 1970-71 produí l’anihilació, fins i tot, del terreny on es trobava.

Cal lamentar profundament aquesta destrucció. Al costat dels vestigis de l’església hi havia superficialment ceràmiques d’època romana i alt-medieval. L’esglesiola tenia una petita nau rectanular, capçada per un absis de planta ultra-semicircular, que revelaven una època alt-medieval ben clara. Els murs es mantenien a poca alçada (1,5 m com a màxim).

Alguns autors han opinat que aquesta església devia ésser dedicada a sant Genis, segurament per la proximitat de l’indret del coll de Sant Genís, enlairat a la muntanya de l’altre costat de la vall, però sense una relació clara amb l’església. Hom creu que aquesta és l’església que Jeroni Pujades i J. Pella i Forgas anomenaven de Sant Genís i suposaven situada a les ruïnes de l’antiga Rhode.

La identificació de Penida amb l’actual vall de la Trencada resta clara per alguns documents moderns (Arxiu Diocesà de Girona). Així, en un capbreu de l’any 1624 es fa referència a la coma de Penida i a la vinya de Pere Berta de Panida “que va a Cadaqués” i la que tenia el mateix Berta de Panida “en lo lloch anomenat lo veinat de Panida y antes vilar de cans de Panida (després Vila-llonga)”.

Hom sap que al fons de la vall i prop d’unes restes antigues hi ha la gran casa de Can Berta. En els capbreus de 1798-1802 s’al·ludeix al camí de l’Alzeda a “Panida”, coincident amb el vell camí que porta de la vall de l’Alzeda a la vall de la Trencada. I, encara, en un cens de l’any 1888, entre les entitats de població del municipi de Roses, figura la “Casa Berta de Panida”.

L’any 1273 consta que el comte d’Empúries tenia uns masos de Penida en feu de l’abadia de Sant Pere de Rodes.

Ruïnes

Les ruïnes d’un conjunt de construccions, al fons de la vall, al cim d’un tossal, formen un nucli compacte, força extens. La vegetació que les cobreix impedeix de comprovar-ne detalls, que una neteja descobriria. Sembla tractar-se d’un agrupament de casalots.

Els murs es mantenen en una alçada màxima de 2,50 m vers el costat de ponent, mentre que en altres punts són totalment assolats i s’han convertit en munts d’enderrocs.

Les construccions són de pedres lligades amb fang. Els aparells són fets amb lloses de llicorella sense treballar, disposades en molts punts en rengles d’espiga ben marcada, o bé inclinades. Les cantonades són de grans blocs escantonats. Hi ha regles d’encaixos per a bastides a la majoria dels murs. Es veuen els espais de diferents entrades. Les estances són quadrangulars i rectangulars, de dimensions diverses, en general petites. Uns passadissos estrets semblen indicar la separació entre més d’un casalot, però aquest punt solament pot ser aclarit per una bona planimetria.

En un entorn molt ampli, es conserva un dens escampall de terrissa, en general basta, grisa i groguenca.

Les restes poden tenir relació amb el vilar del capbreu abans al·ludit o amb algun altre petit nucli d’aquesta vall de Penida, que té unes condicions immillorables per a hàbitat rural d’origen antic. Prop les ruïnes, vers migdia, al Solell de Can Berta, hi ha un jaciment d’època romana que es localitza per la ceràmica superficial.

Aquestes construccions i aquest jaciment alt-medieval han estat descoberts recentment i es troben en curs d’estudi1.

1 Catalunya Romànica, Vol IX. per Joan Badia i Homs

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)