Enlairat damunt d'un turó de la plana empordanesa, encaixat entre els contraforts nord-oests del massís del Montgrí i els oests de la serra de Valldevià, el castell de Bellcaire encara s'eregeix poderosament emmirallant-se en una terra fèrtil i plana que havia estat l'antic bressol d'un important llac. Si el llac abandonà en el segle XVIII el seu antic llit, més reculadament ho féu el riu Ter que travessava el terme de Bellcaire per anar a desguassar a Empúries. El comte d'Empúries, segons uns, fou l'artífex d'aquest desviament del segle XIV enviant les aigües cap a Ullà i Torroella, la naturalesa segons els altres, en fou la seva causant.

L'orígen de Bellcaire cal situar-lo en algun moment anterior a l'any 1000, tal i com ho demostren les estructures paleocristianes descobertes a l'interior de l'església de Sant Joan i una inscripció ibèrica del segle IV aC localitzada a Ullastret que porta el nom de Belbitinco, que segons Pericay i Maluquer es pot identificar amb Bellcaire.

Bellcaire es desperta prósperament a l'Edat Mitjana i es troba citat per primera vegada a l'any 881. Les seves terres fèrtils i la pesca al llac fande Bellcaire un indret de notable creixement econòmic i va estar en constant discòrdia entre els comtes d'Empúries i la dinastia reial catalano-aragonesa. Així és com davant la construcció del castell de Montgrí per part del rei el 1294, el comte d'Empúries inicia immediatament la construcció del seu castell-palau a Bellcaire i el converteix en la residència habitual de la dinastia.

Informació extreta del llibre "Girona Pas a Pas"

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)