El castell de Fornils, també anomenat Castell del Roure, Castell de Sant Pau o Castell de les Gleies, està situat en un petit turó al costat esquerre del torrent de l’Om, al peu de les cingleres del Far i de Cadevall. El seu emplaçament li permet controlar el territori comprès entre les esmentades cingleres, el pla de Sant Martí Sacalm, Susqueda i els cingles de Rupit1.
Segons A. Pladevall, durant el segle X, als “monts d’Ausona” es creà un gran terme castral que tenia el seu centre al castell de Fàbregues. Durant els segles XII i XIII aquest terme es dividí en dos: d’una banda el del castell de Rupit, amb les parròquies de Pruit, Sant Joan de Fàbregues i Rupit, i de l’altra el del castell de Fornils, amb les parròquies de Sant Martí i Susqueda. Aviat, el castell de Fornils passà a dependre del nou castell de Rupit, fet que motivà la progressiva decadència del primer, especialment d’ençà del segle XIV. Rupit i Fornils pertanyien a la casa vescomtal de Cardona. Així, quan Bernat Amat de Cardona morí, l’any 1310, la seva filla Sibil·la heretà el castell de Fornils. Segons una notícia de l’any 1342, Hug de Pallars, fill de Sibil·la, donzell i senyor del castell de Fornils, en aquella data concedí en establiment a Guillem de Bosc i a la seva muller Maria, de la parròquia de Sant Martí Sacalm, un tros de terra que hi havia davant el castell (“quod est ante castrum nostrum de Fornils”), al lloc dit “sa Illa” (“ça Hila”). En aquest moment, Guillem de Puiggarí era el batlle del castell (“baiulus castri de Fornils”). Gilabert VI de Cruïlles fou senyor de Rupit i de Fornils d’ençà de l’any 1369, en comprar els drets que hi tenien els comtes de Pallars1. I també els seus successors: els Vilademany, els vescomtes de Joc, els marquesos de Rupit, els comtes d'Aranda i els ducs d'Híxar. Tenia, però, una batllia pròpia i castlans o vigilants, càrrecs que van recaure en la família del mas Puiggalí. També els Rocasalva tingueren cura del castell com a castlans de Rupit2.
A partir del Segle XIV, coincidint amb el despoblament del territori, s'esmenta sovint només com a topònim aglutinador del sector del gran terme de Rupit situat sota de cinglera, o sigui de les parròquies de Sant Martí Sacalm i de Sant Vicenç de Susqueda2.
Les restes del castell s’articulen a banda i banda d’una torre d’homenatge circular de dues plantes. La porta d’accés es troba al primer pis i té llinda i arc de càrrega a sobre. Es comunica al pis de sota per una obertura circular. Les cobertes de la torre són fetes amb voltes de pedra amb abundant morter de calç. L’aparell del mur és fet amb carreus escantonats disposats en filades regulars i units amb morter de calç i sorra. A la banda nord-est de la torre hi ha adossada una habitació rectangular que devia ser una cambra coberta amb volta de pedra feta amb grans blocs rectangulars de pedra tosca, material lleuger que permet aguantar força pes. D’aquest sostre tan sols queda l’arrencada de les voltes. A sobre hi havia un altre pis del qual s’insinuen algunes parets. El mur que delimita aquesta habitació pel cantó nord-est forma part de les parets que configuren el castell. La presència d’espitlleres d’una sola esqueixada, situades a la part exterior alternativament a dos nivells diferents, en referma el caràcter defensiu. Unit a aquest mur i seguint la mateixa direcció, hi ha un pany de paret de les mateixes característiques, però que en principi no tanca cap espai concret. Just a l’angle entre aquest pany de paret i el mur sud-est de la cambra podem veure les marques deixades d’una possible escala per accedir a un primer pis. La porta d’entrada a l’habitació feta amb arc escarser es troba al cantó sud-est. Al cantó oposat, i en un nivell superior, hi ha una finestra espitllerada. Entre aquesta habitació i el cantó de migjorn de la torre hi ha les restes de dos murs adossats a aquestes dues estructures que delimiten un espai mort. A la banda sud-oest de la torre hi ha la resta de dependències del castell, de les quals tan sols queda un mur d’1 m d’amplada que parteix de la torre i un gran llenç de paret en forma de L. A la part interna d’aquest últim distingim dos tipus de parament: un al cantó de tramuntana, molt degradat fins al punt que hi ha risc d’enderrocament, i on es dibuixa, en una alçada considerable, una gran volta, i l’altre a la meitat de migjorn, més regular, on destaquen tres espitlleres d’una sola esqueixada. A la part externa de tot aquest pany de paret s’observa una gran quantitat d’encaixos disposats de forma regular, que cal relacionar amb la tècnica per a la construcció de murs de grans alçades amb la utilització de bastiments. En aquesta banda del castell l’edifici és envoltat per les restes d’un mur defensiu, el qual arrenca d’un extrem de l’habitació situada al nord-est de la torre i es perd vers el sector de migjorn del castell3.
Pel tipus de construcció i si fem cas als documents, a falta d’una excavació arqueològica que deixaria al descobert nous elements, sembla que la torre era un primer enclavament defensiu del final del segle XI, (moment en què desapareix el castell de Fàbregues, amb la consegüent subdivisió del terme), i que posteriorment, al llarg del segle XII i XIII, se’n construïren les altres dependències3.
Considerat com a Monument Històric Nacional, figura en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional (BCIN) amb el número d'inventari R_I_51-5726. El castell està relativament ben conservat i recentment s'ha acabat la 3ª fase de restauració i consolidació de les seves restes (2021).
Una gran part de la documentació sobre l'indret, es troba a l'escrivania de Rupit i Fornils, que estava indestriablement lligada a la notaria de Rupit, dissolta el 1835, quin fons notarial forma part del l'Arxiu Notarial de Vic, conservat a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic4.
1 Catalunya Romànica. Vol.V, Rosa Maria Olivart i Guiu
2 Susqueda. Monografies. Quaderns de la Revista de Girona. Eva Viñolas i Antoni Pladevall
3 Catalunya Romànica. Vol.V, Antoni Cavallé i Crivillés
4 La notaria i escrivania dels termes de Rupit i Fornils (1308-1835): aproximació i particularitats d’una notaria de jurisdicció senyorial, de Angel Rubió i Serrat. Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XXXII (2014).
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)