Cognoms i Nom:

Pere II de Catalunya i Aragó (El Gran)

Data Naixement:

Lloc de Naixement:

Pare:

Mare:

Espós /Esposa:

Data de Casament:

Fill/Filla

 Data Naixement

 Nom

Altres Dades

Amant

Fill/Filla

 Data Naixement

 Nom

Altres Dades

Amant

Fill/Filla

 Data Naixement

 Nom

Altres Dades

Data Defunció: 

Lloc de Defunció:

Notes:

Fou un sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols de comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de València (1276-1285) i després de la conquesta de l'illa, rei de Sicília (1282-1285). Començà a regnar a l'edat de 36 anys, regnà 9 anys i morí a l'edat de 45 anys. Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, i la seva tomba és l'única d'un sobirà de la Corona d'Aragó que no ha estat mai profanada. Gràcies a la seva conquesta militar del Regne de Sicília el 1282 es féu famosa la frase de l'almirall Roger de Llúria, en què afirmava que cap peix no gosaria alçar-se sobre la mar mediterrània, sinó portava en la seva cua un escut o un Senyal Reial:

"Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia".

Malgrat que el rei Pere el Gran no va escriure cap crònica com el seu pare, el seu regnat fou exaltat per Bernat Desclot en el Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats. Així mateix, també apareix en la crònica del seu pare, el Llibre dels Feyts, en la seva època d'infant, i en la Crònica de Ramon Muntaner.

El 1285 el rei en Pere decidí acabar amb l'aliança entre el Rei de França i el Rei de Mallorca, el seu germà. Manà a l'estol reial que endegués una expedició contra el Regne de Mallorca per tal de reannexionar-lo a la Corona d'Aragó, però quan es dirigia cap al port d'on havia de sortir l'estol, va emmalaltir sobtadament i morí al llit la nit del 10 a l'11 de novembre del 1285 al palau Reial de Vilafranca del Penedès. Abans de morir va ordenar que deixessin lliures tots els presoners francesos que havien estat capturats durant la guerra amb França i va aconseguir escoltar la notícia que els francesos ja havien abandonat la ciutat de Girona. Una vegada Arnau de Vilanova, el metge reial des del 1281, va haver certificat la mort del rei, va començar una llarga comitiva fúnebre per enterrar el rei en una sepultura decent i honorífica al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus de l'Orde del Cister, tal com havia deixat escrit en el seu testament de 1282. Era el primer rei del Casal d'Aragó en ésser enterrat en aquest monestir. La llarga i solemne comitiva des de Vilafranca va trigar alguns dies fins que va arribar al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, on amb gran solemnitat se celebraren les exèquies fúnebres pel sobirà, que fou enterrat davant l'altar major de l'església del monestir.

Entre 1285 i 1291, quan Jaume d'Aragó era rei de Sicília, aquest envià al Monestir de Santa Maria de Santes Creus pedres de pòrfir per a la tomba del seu pare. La inspiració de Jaume II d'Aragó per al disseny de la tomba provenia de la seva visita a les tombes dels reis sicilians del llinatge Hohenstaufen a la catedral de Palerm, i especialment de dues dels seus avantpassats materns, els emperadors Enric VI i Frederic II, enterrats ambdós en banyeres o alvei romans de pòrfir reutilitzats com a sarcòfags funeraris. Concebé així el projecte de dedicar un monument funerari semblant pel seu difunt pare. Degut a l'abrupte mort del seu germà, el rei en Jaume esdevingué l'any 1291 rei d'Aragó. Poc temps després començà el preparatius per a l'edificació d'un nou sepulcre que supervisà personalment: entre el 14 i el 16 d'abril del 1292 encarregà a Bertomeu de Girona la direcció de les obres, el 1293 feu un pagament de 10.000 sous per a la tomba, el 14 de maig del 1294 ordenà al picapedrer Guillem d'Orenga que s'incorporés a les obres i instruí a Bartomeu de Girona perquè usés les pedres que ell havia fet portar des de Sicília. El 18 d'abril del 1295 donà instruccions per a la col·locació del sarcòfag «amb els peus cap a l'altar, com és costum».

La reutilització de banyeres romanes de pòrfir fou un ritu que caracteritzà ja el baix imperi romà i l'imperi bizantí; durant l'edat mitjana els emperadors carolingis recuperaren aquesta pràctica funerària per reforçar la idea de la resurrecció de l'imperi a Europa, pràctica que també seguiren els Sant Pares de Roma, així com els emperadors del Sacre Imperi i sobirans de Sicília. El projecte funerari concebut per Jaume II d'Aragó per a la tomba dels seu pare constituïa un veritable manifest polític que convertia als sobirans de la Corona d'Aragó en depositaris de la tradició imperial, siciliana i gibel·lina que havia caracteritzat els emperadors de la dinastia Hohenstauffen.

El 9 de desembre del 1299 Jaume II d'Aragó convocà als abats del Cister per al trasllat del cos, que estava previst realitzar el 15 de gener del 1300, però finalment el traslladat fou posposat. Finalment entre el 2 i el 3 de desembre del 1302 es traslladà el cos de Pere III d'Aragó «el Gran» al nou sepulcre i el cos del rei fou sebollit en una urna de pòrfir roig que l'almirall Roger de Llúria havia fet portar ex-profeso del conquerit regne de Sicília. El desembre del 1305 el rei en Jaume II d'Aragó ordenà l'embelliment del sepulcre del seu pare al mestre de Lleida Andreu de Torre, encarregant-li la decoració pictòrica de les columnes, així com dels capitells del baldaquí fet amb marbre procedent de les pedreres de Sant Feliu de Guíxols. La tomba és un vas de pòrfir elaborat en època antiga que originàriament devia ser una sumptuosa banyera romana feta de pedra provinent d'Egipte. Reutilitzada com a sarcòfag reial, la banyera és originària del palatí romà i només en queden onze exemplars a tota Europa. Aquesta vas de pòrfir és cobert per una pesada tapa de pedra de Girona amb forma de templet i esculpit amb imatges dels apòstols, dels sants i de la Mare de Déu, totalitzant setze figures que s'allotgen als espais entre els arquets gòtics trevolats. El templet és cobert per una tapa a manera de sarcòfag i culminat amb un pinacle que s'eleva des del centre de la coberta. El vas de pòrfir descansa sobre el llom de dos lleons de marbre blanc i tot el conjunt resta a l'aixopluc d'un baldaquí d'estil gòtic amb decoracions de traceria. Tant el baldaquí com la tapa del templet tenen abundants restes de policromia on hi predominen els tres colors de la Casa reial d'Aragó: el roig, el daurat i el blau. L'epitafi del rei està col·locat davant del mausoleu, en el pilar que separa el presbiteri de la capella lateral del creuer, on resa la següent inscripció:

"PETRUS QUEM PETRA TEGIT GENTES ET REGNA SUBEGIT / FORTES CONFREGITQUE CREPIT, CUNCTA PEREGIT, / AUDAX MAGNANIMUS SIBI MILES QUISQUI FIT UNUS, / QUI BELLO PRIMUS INHERET JACET HIC MODO IMUS, / CONSTANS PROPOSITO VERAX SERMONE FIDELIS, / REBUS PROMISSIS FUIT HIC ET STRENUUS ARMIS, / FORTIS JUSTITIA VIVENS AEQUALIS AD OMNES, / ISTIS LAUDATUR VI MENTIS LAUS SUPERATUR, / CHRISTUS ADORATUR DUM PENITET UNDE BEATUR, / REX ARAGONENSIS COMES ET DUX BARCINONENSIS, / DEFECIT MEMBRIS UNDENA NOCTE NOVEMBRIS, / ANNO MILLENO CENTUM BIS ET OCTUAGENO, / QUINTO, SISTE PIA SIBI TUTRIX VIRGO MARIA."

Al terra, davant el sepulcre del sobirà, hi ha la senzilla llosa funerària que cobreix la tomba de l'almirall general de l'Armada Reial en Roger de Llúria, el qual manifestà la voluntat d'ésser enterrat als peus del seu senyor i amic personal el rei en Pere III d'Aragó «el Gran». El text de la llosa funerària resa:

"ASI:IAU:LO:NOBLE:EN:R / DE:LURIA:ALMIRALL:GENE / RAL:DLS:REGNES:DARAGO / ED:CICILIA:P:LO:SENOR:REI / DARAGO:E:PASSA:DESTA / VIDA:EN:LAYN:DE:LA:EN / CARNACIO:DE:NOSTRE:SE / NOR:IHU:CRIST:MIL:T:CCC / T:IIII:XUI:KALENDES / DE:FEBRER"

En el darrer testament, datat el 26 d'agost de 1272 a Montpeller, el seu pare el rei en Jaume I el nomenà hereu al Regne d'Aragó, al Regne de València, i a Ribagorça, el Pallars, el Vall d'Aran, Comtat de Barcelona, dominis del Comtat d'Urgell i tots els altres llocs de la terra de Catalunya. D'altra banda, el seu germà Jaume fou nomenat hereu del Regne de Mallorca, el comtat de Cerdanya i de Rosselló, així com de la ciutat de Montpeller. El 1276, en morir el seu pare Jaume I el Conqueridor, l'infant primogènit Pere d'Aragó es convertí en Rei d'Aragó, Rei de València i Comte de Barcelona tal com havia establert el seu pare en el testament. Això no obstant, el rei Pere el Gran modificà el costum dels seus antecessors i optà per emprar només el títol de Rei d'Aragó, renunciant a utilitzar els títols de Rei de València i Comte de Barcelona; així mateix creà un nou símbol com a distintiu personal, la Creu d'Alcoraz. Aquest estil tan sols es modificà després de la conquesta de l'illa de Sicília el 1282, quan el rei passà a utilitzar el títol de Rei d'Aragó i Sicília (Aragonum et Sicilie rex). Aquestes decisions crearen polèmica tant al Regne de València com a Catalunya, i durant les Corts Catalanes de 1283 s'exigí al rei que emprés el títol de Comte de Barcelona. El rei acceptà la decisió, però en la pràctica continuà emprant únicament el títol de Rei d'Aragó i de Sicília. La conquesta del regne de Sicília li valgué l'apel·latiu de Pere «el Gran».

Informació extreta de Viquipèdia

Genealogies de les que forma part: