Pedrinyà és un veïnat de masies disperses a l'extrem nord del terme municipal de Crespià, entre els torrents de Malhivern i de Can Vellana que aflueixen a la riba esquerra del riu Fluvià. El terme és esmentat en el document de dotació del monestir de Sant Pere de Besalú pel comte bisbe Miró, l'any 9771.
L'any 1151 Pedriano figura entre els llocs on el comte de Besalú tenia el dret de percebre usatges i lleudes. pel seu testament de l'an 1220 el cavaller Guillem de Creixell llegà a la seva filla Sibil·la les possessions en dit lloc. Al seu torn, el bisbe, en el seu testament del 1245 deixà les viles de Crespià i Pedrinyà a la capella del palau episcopal1.
En els documents dels anys 1236, 1275 i 1286, hi ha notícies de la casa de l'Hospital de Pedrinyà; el darrer, en relació a una terra d'aquesta rodalia, del terme de Serinyà. Per tant, el domini hospitaler es trobaria en aquest lloc de Pedrinyà i no pas en el seu homònim del Baix Empordà1.
L'any 1257 el rei Jaume I concedí un privilegi al bisbe Pere de Castellnou pel qual els homes dels llocs de Dosquers, Pedrinyà i Crespià no havien de pledejar a la cúria reial de Besalú. Aquest privilegi va ésser posteriorment confirmat, en els mateixos termes, pels reis Alfons III, entre 1295 i 1291, i Alfons IV l'any 13321.
El lloc és esmentat com a pertanyent a la parròquia de Crespià; així hi figura, per exemple, en un document de l'any 1337, segons el qual Ramon de Coromina, de Pedrinyà, parròquia de Crespià, va fer reconeixement de ser home propi del bisbe, o també el 1397, en que el prior comandatari de Palera -que ere el cardenal del tituli de Santa Maria "in Cosmedin"- enfranquí Bernat d'Erola, de Pedrinyà, a la parròquia de Crespià. L'esglesiola de Pedrinyà, dedicada als Sants Just i Pastor, degués haver estat sempre, doncs, una sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Crespià, condició que encara manté1.
El temple és un edifici d'una nau i capçalera rectangular a llevant, amb una destacada espadanya sobre el frontis. És una construcció postmedieval que conserva encara elements del temple anterior. Segons Montsalvatje, la reconstrucció s'hauria realitzat al segle XVI, tot i que a la portada hi ha gravada la data de 1744, que sembla lògic atribuir-la a l'edificació per les seves característiques formals1.
L'element més notable d'època anterior és la portada, al frontis o façana occidental. És un obertura de doble arc de mig punt en degradació, amb llinda i un timpà llis monolític. Les dovelles són amples i curtes. Al nivell d'arrencada dels arcs hi ha unes impostes que enllacen amb un resalt horitzontal que corre entre la llinda i el timpà i crea, en conjunt, una motllura bisellada de perfil de pla. Tots els elements d'aquesta portada són ben tallats i polits, de pedra calcària; la seva tipologia és molt corrent al romànic evolucionat, de caire rural, difosa sobretot per les contrades pirinenques i per-pirinenques, des del Ripollès al litoral. La façana es completa amb una finestra romànica de doble esqueixada i arcs de mig punt, tallats en un sol carreu1.
1 Catalunya romànica, vol V, Joan Badia i Homs
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)