Consagració de l’església catedral de Girona, renovada des dels fonaments, feta per l’arquebisbe Guifre de Narbona i els bisbes de Vic, d’Urgell, de Coserans, de Barcelona, d’Elna, de Carcassona i de Magalona, reunits a petició de la comtessa Ermessenda i el seu germà Pere, bisbe de Girona, i del comte Ramon Berenguer I, nét d’Ermessenda i renebot del bisbe.
Transcripció i traducció feta per Joan Ballés i Sallent dintre l'obra Catalunya Romànica
"Quoniam sanctae religionis, divinique, cultus verum summumque extat proprium incesanter, inofensoque calle ad suæ provectionis tendere gradum suppeditante caterva. Deo religiose militantium virorum quorum unanimitas inhianter æstuat optatum æternitatis adipisci gaudium, utile duximus et necessarium ut quicumque Christicolarum æterna beatitudinis cupit percipere regnum, primitus sumoperè studeat Sanctæ Matris Ecclesiæ inviolate corroborando observare statum, quæ ubivis terrarum humanæ salutis extat initium. Unde quoniam nil in humanis rebus ex omni parte constat perfectum, et ad capessenda æterna minus idonea invenitur humana anima sorde peccatorum pro stirpanda, efugandaque propagine mortalitatis animæ conglutinatæ amore temporalium rerum, convenit infitus sexus utriusque cœtus in Gerundensem urbem ad venerabilem Genitricis Dei Mariæ sedis Ecclesiæ dedicationem. Quam verò dedicationem domna Ermensendis Comitissa Dei amatrix, sanctæque religionis servatrix, ac magnificus et venerabilis sedis præfatæ præsul, domnus videlicet Petrus, undique evocatis aliarum Ecclesiarum Pontificibus rogaverunt fieri. Dignum siquidem erat ut post consummationem Ecclesiæ quam cæperant à fundamentis decenter renovare, ejusdem dedicationem accelerarent priusquam mors improvisa accideret, hae scilicet spe, ut pro temporali dono Ecclesiæ domum æternam in cœlis ædificatam interventu Beatæ Mariæ à Christo postmodum læti ac securi acciperent bonorum omnium retributore. Nam et domos in quibus qui volent Deo militare vel cuperent canonice viverent prædicta domna Ermesendis venerabilis Comitissa, frater quoque ejus antistes magnificus, domnus videlicet Petrus, ea spe qua prædictum est domno Raymundo Comite et Marchione struxerunt; quibus non solum de rebus ecclesiasticis, sed etiam de suis ad in comune vivendum ita suficienter dederunt ut absque excusatione et in sanctis locis frecuentiam habere, et divinum officium possent peragere. Tali quipe facto imitati sunt Dominum qui populo israeli promittens felicitatis gaudia terrenæ, priusquam ad hæc pervenissent, pavit in itinere ut majora se postmodum accepturos certis sperarent præmia, qui jam in eundo sufficienter vitæ necessaria percipiebant. Sic sic prædicta Comitissa Dei timorata, et antistes inclytus frater ipsius cum Raymundo Comite clerum Ecclesiæ ipsius in præsenti vita rebus sustineant necessariis quasi in via, ut facilius ad promissa perveniant cœlestia quæ dudum per promissionis terram fuerant figurata. Ita etiam tam ipsi quam et prædicti Pontifices universas præfatæ ecclesiæ facultates et congregationis ejusdem canonicæ, cum utrumque una sit Ecclesia propter fidei unitatem, et alterum utriusque diversum videatur habere nomen pro melius vivendi consuetudine, sub benedictionis perpetuæ præmio confirmavere; et nihilominus maledictionis vinculo innodaverunt æternæ ut quisquis aliquid præfactæ Ecclesiæ, vel canonicæ tentaverit minuere, ac præsumpserit vi retinere, primitus Dei omnipotentis iram percipiat, deinde ecclesiasticæ sit societatis exclussus conventione; quin etiam possessio ipsius, si quam videre habetur, cum ipso depereat, ita quod ad nihilum deveniat cum eis qui tali visi fuerint patrocinari, ut quandocumque infeliciter ipsius infelicem maligni spiritus ingredientem rapiant animam, et cum proditore Domini, et eis qui dixerunt Domino Deo: “Recede à nobis, scientiam viarum tuarum nollumus”, perpetuis æstuandi averni ignibus concremandus, et vermibus flammivomis depascendus, nisi priusquam defungatur, resipiscat, et hæc quæ tulit vel injuste possedit canonica satisfactione aut Pontificis prænominatæ sedis, vel cleri ipsius assensu vel auctoritate restituerit. Pontificem vero prælibatæ sedis, domnum scilicet Petrum, ac sororem ejus Ermessendem Comitissam, necnon etiam dictum ejus Comitem nepotem, ut diu, et beate vivant, Dei clementiam exoramus supplices, quos vere ejusdem ecclesiæ novimus fundatores ac accerrimos defensores et nunc, et esse, et affuturos Deum humo tenus expostulamus. His ergo expeditis, quicumque à prædictarum rerum rapacitate, sicut prædictum est, manus continuerit, aut relaxaverit illicita possessione, vel etiam easdem res de suis rebus auxerint, præsentis vitæ longæva comulentur sanitate, et cum luce caruerint præsenti, ditentur felicitate cœlesti. Inter hæc vero religiosi Pontifices, domnus scilicet Guifredus sanctæ prima sedis antistes illustrissimus, hujusque sedis Narbonensis Archiepiscopus, regalique stirpe satus, ac etiam Deo dilectus et populo, summisque virtutum meritis æquiparandus Oliva jure pro debito Ausonensis Episcopus, necnon et egregius domnus Heribaldus Urgelitanus Episcopus, atque etiam sanctæ religionis amator domnus Bernardus Coseranensis Episcopus, presulque Guilabertus illustris, et præclarus Barchinonensis Episcopus, pius in omnibus, hisque pari voto conjunctus domnus Berengarius Elnensis Episcopus, similique assensu Guifredus Carcasonensis Episcopus, quin etiam conversationis bonæ fama notus omnibus Arnaldus Magalonensis Episcopus admonuerunt sane, ut quicumque cupit cum fidelibus cælestis vitae hereditate perfrui, nihil de rebus Ecclesiæ, quæ regali, seu apostolicali auctoritate, sive per vota fidelium sedi jam dictæ sunt collatæ, vel erunt scriptis, aut collatione quacumque, furtim teneat, ac vi qualivet minuat, seu, quod non optamus, sacrilego ausu diripiat, et eos quos furtive, seu dolose noverit tenere Pontifici, aut clero hujus istius sedis publicare non diferat. Alioquin hujus institucionis servatorem cælestis patriæ optaverunt fieri sortitorem, è contra quipe rebellem in ignibus perpetuis stabilem. Ut vero liquidius pateat nostræ dispositionis series, nec posteros quadam confussione quicquam de prædictis moveat, succinte et compendiose, necnon et absolute cuncta ad explicanda utile et pernecessarium duximus, ut concludendo diffiniat, hujus dotis quidem corroboratores in primis admitimus ut irrefragabili perpetuitate ea quæ hac continentur dote, eorum pontificali auctoritate confirmata sub divina obtestatione eorum sacrati ordinis absque inquietudine permaneant inconvulsa, scilicet omnes ecclesiæ, vel universa prædia, quantacumque vel ubicumque quorumlibet Deo devote militantium virorum dono juste sanctæ matris Ecclesiæ sunt concessa vel in perpetuum erunt concedenda, cum silvis, et pratis, cuitis vel incultis, aut horum pascuariis, undecumque habet, vel habere debet aut habuit, sive rafigis, vel monetis aut teloneis, vel piscatoriis, stagnis, aut salinariis locis, vel maritimis piscariis et navium mercimoniis, sivo naufragiis, quæ cuncta noscitur habere jam sæpe prænominata sedes, sive in Comitatu Gerundensi, vel Bisuldunensi, aut Impuritanensi, necnon etiam Petralatensi, absque ambiguitate. Verumtamen hujus dotis confirmatores hi sunt, videlicet venerabilis primæ Narbonensis sedis Archiepiscopus Guifredus, Oliva Ausonensis sedis Episcopus, Arnaldus Magalonensis Episcopus, Berengarius Elnensis Episcopus, Bernardus Coseranensis Episcopus, Eribaldus Urgelitanus Episcopus, Guifredus Carcasonensis Episcopus, Guilabertus Barchinonensis Episcopus, obsecrante et corroborante inefabilis pietatis Petro Episcopo hujus sedis Fundatore largissimo, qui canonum auctoritate fulti hanc colaudando confirmant, et confirmando observare prædicant, sic quidem ut si quis quicquam de prælibatis præsumpserit minuere, aut minuendo surripere, aut surripiendo retinere, Deum primitus flexis poplitibus lacrimabiliter exorantes, ut Dei iram incurrant, et Plutonis regna posideant, et à sacrosanctæ Matris Ecclesiæ liminibus secuestratus abscedat, nullamque cum fidelibus portionem obtineat, qui matrem Ecclesiam infestis nisibus opprimere captat. Ne vero prætermittam quoddam, et proprium hereditarioque jure perpetualiter possidendum, et ut ita dicam, tertiam partem de supra taxatis rafigis, et monetis, aut teloneis vel piscatoriis, stagnis, sive pascuariis, naviumque mercimoniis, quod hactenus visa est sancta Ecclesia possidere in prædictis comitatibus regali, sive apostolicali censura. Quibus vero terminibus summa contineatur hujus Episcopatus patet omnibus. Equidem his quatuor comitatibus, Gerundensi, Bisuldunensi, Empuritanensi, Petralatensi, cum eorum finibus, propriisque terminibus. Istius quidem dotis pagina XI. Kal. Octobris facta, et à prædictis Patribus confirmata est anno quidem dominicæ incarnationis MXXVIII. Indictione V. æra MLXXVI. Regni Henrici gloriosissimi Regis VIII.
Oliva Episcopus, Berengarius Episcopus, Guifredus sanctæ Narbonensis Ecclesiæ Archiepiscopus, qui hanc Ecclesiam nostræ diocesis dedicavi, subscripsi, Petrus Episcopus. Eriballus Episcopus, Arnaldus Episcopus. S. Ermessendis Comitissæ quæ eadem die ad honorem Dei et Matris Ecclesiæ trescentas auri contulit uncias ad auream construendam tabulam.
In Codice Gerundensi hœc adduntur.
Dum in nomine Domini in Gerundensi Eccl. Sanctæ Mariæ matris Dei in unum residerent Episcopi Petrus hujus Ecclesiæ præsidens, Ermengaudus Urgeli, Deusdedit Barchinonesis, Berengarius Elnensis, Adalbertus Carcasonensis, Ato Coseranen. Abbates etiam Bernardus Sanctæ Mariæ Crassæ, Petrus Rodensis, Landricus Guissalensis, Guifredus de Gallicantu, Amblardus de S. Quirico, petralensis, Vujanos de S. Paulo maritimo, Poncius S. Saturnini Urgelitani, necnon etiam alii Sacerdotes multi, domini; astante quoque Katerva archidiaconorum tam ex Barch. quam ex Gerund. etc. Anno inc. Dom. XIX. post millessimum XII. die Kalend. Decembrium, divinitus est illis spiratum etc. = Actum est hoc anno XXV. regni Roberti regis."
Traducció
"Com que la veritat i el fi suprem de la santa religió i del culte diví consisteixen pròpiament a encaminar-se sense parar i sense equivocar el camí al seu grau màxim d’expansió, fent que sigui abundosa la multitud d’homes que serveixen religiosament Déu i que de manera unànime glateixen fervorosament per aconseguir el cobejat gaudi de l’eternitat, hem considerat útil i necessari que tots els seguidors de Crist que desitgin assolir el regne de l’eterna benaurança s’apliquin en primer lloc amb totes les forces a mantenir i corroborar inviolablement l’estat de la santa mare Església que és arreu de la terra el principi de la salvació humana. Per això, com que en les coses humanes no hi ha res que sigui perfecte del tot, i l’ànima humana es troba menys preparada per a abraçar les coses eternes a causa de la necessitat d’extirpar la sutzura del pecat i d’allunyar l’arrel de la mortalitat de l’ànima humana, lligada a l’amor de les coses temporals, es reuní una innombrable assemblea de persones de l’un i l’altre sexe a la ciutat de Girona per a la venerable dedicació de l’església de la seu de Santa Maria, Mare de Déu. Demanarem que es fes aquesta dedicació la senyora Ermessenda, comtessa, amadora de Déu, protectora de la santa religió, i el magnífic i venerable bisbe de l’esmentada seu, Pere, fent venir d’arreu els bisbes d’altres esglésies. En efecte, era escaient que així ho fessin després de l’acabament de l’església que havien començat a renovar decorosament des dels seus fonaments, abans no els sobrevingués d’improvís la mort, amb l’esperança que, per aquest do temporal de l’església, després, per la intercessió de Santa Maria, rebrien segurs i exultants la casa eterna que és edificada al cel, de mans de Crist que és el dispensador de tots els béns. A més, l’esmentada senyora, la venerable comtessa Ermessenda, i també el seu germà, el magnífic bisbe, senyor Pere, construïren les cases on poguessin viure els qui volguessin servir-hi Déu i fer-hi vida canònica; i els proveïren suficientment no sols amb béns eclesiàstics sinó també amb alguns de la seva propietat per a viure en comú, de tal manera que poguessin aplegar l’assemblea als llocs sagrats sense cap excusa i celebrar-hi l’ofici diví. Actuant així han imitat el Senyor que, quan prometé a Israel els gaudis de la felicitat terrenal, abans no hi arribessin, els nodrí durant el camí perquè esperessin amb més certesa que després rebrien uns premis més grans, ells que, ja mentre feien via, rebien suficientment el que els calia per a viure. Que l’esmentada comtessa, temerosa de Déu, i l’ínclit bisbe germà seu, juntament amb el comte Ramon, sostinguin els clergues d’aquesta església durant la vida present amb els béns necessaris com si estiguessin de camí de tal manera que puguin arribar més fàcilment als béns celestials que tenen promesos, els quals foren prefigurats per la terra de promissió. Així mateix, tant ells com els citats pontífexs, confirmaren amb el do de la benedicció eterna tots els béns de l’esmentada església i de la comunitat de la seva canònica, ja que ambdues coses són una sola església per la unitat de la fe i cada una té noms diversos pel costum de menar així una vida millor; i, nogensmenys, posaren sota el vincle de la maledicció eterna que, si algú intentava fer disminuir o retenir per la força quelcom de l’esmentada església o de la canònica, en primer lloc sigui objecte de la ira de Déu omnipotent i després sigui exclòs de l’assemblea de la comunitat de l’Església; a més, si tenia alguna possessió, que es perdi juntament amb ell de manera que sigui reduït al no-res amb aquells que hagin afavorit tals coses, i que en qualsevol moment els esperits malignes arrabassin dissortadament, penetrant-hi, la seva ànima dissortada, i que, juntament amb aquell que traí el Senyor i aquells que digueren al Senyor Déu “allunya’t de nosaltres, no volem conèixer els teus camins” vagi a cremar al foc perpetu de l’avern abrusador, i que sigui presa dels verms que vomiten flames, llevat que abans de morir es penedeixi i restitueixi el que sostragué o que posseeix injustament, amb una esmena canònica o amb el consentiment i l’autorització del bisbe de l’esmentada seu o dels seus clergues. Preguem suplicantment a la clemència de Déu que concedeixi de viure molts anys i feliçment al bisbe de l’esmentada seu, el senyor Pere, a la seva germana, la comtessa Ermessenda, com també al comte nebot seu; reconeixem que ells són en veritat els fundadors d’aquesta església i els seus acèrrims defensors en el present, i supliquem a Déu que ho siguin fins a la mort. Exposades, doncs aquestes coses, tots aquells que refrenin les seves mans d’arrabassar els béns esmentats, tal com s’ha dit, o que s’abstinguin de llur possessió il·lícita, o també que els facin augmentar amb els seus propis béns, que siguin curullats de llarga salut en la vida present i, quan es vegin privats d’aquesta llum, que siguin enriquits amb la felicitat celestial. Entre aquestes coses, tanmateix, els pietosos pontífexs, o sigui, el senyor Guifré, bisbe il·lustre de la seu primada i arquebisbe d’aquesta mateixa seu de Narbona, descendent de família reial, i Oliba, estimat de Déu i del poble, bisbe d’Osona pel dret que li és degut, igualment remarcable pel gran mèrit de les seves virtuts, i l’egregi senyor Eribau, bisbe d’Urgell, i també el senyor Bernat, amant de la santa religió, bisbe de Coserans, i l’il·lustre bisbe Guilabert, i el preclar bisbe de Barcelona, pietós en tot, i el senyor Berenguer, bisbe d’Elna, que està unit als altres en un desig comú, i Guifré, bisbe de Carcassona, amb consentiment idèntic, i també Arnau, bisbe de Magalona, conegut de tothom per la fama de la seva recta conducta, advertiren clarament que, tots aquells que desitgin fruir de l’herència de la vida celestial amb els fidels no retinguin furtivament res dels béns de l’Església, tant els que foren o seran concedits a aquesta seu per l’autoritat apostòlica com els que provinguin dels vots dels fidels, mitjançant escriptura o per qualsevol altra col·lació, i que no els facin minvar amb cap mena de violència, com tampoc, cosa que no desitgem, que no els arrabassin amb sacrílega gosadia, i si descobreixen que en posseeixen alguns furtivament o fraudulentament que s’afanyin a notificarlo al bisbe o als clergues d’aquesta seu. D’altra banda, desitgem que aquell que sigui complidor d’aquestes disposicions esdevingui partícip de la pàtria celestial i, a l’inrevés, que aquell que les contradigui hagi de restar a la foguera eterna. Però perquè quedi més clarament palès el contingut de la nostra disposició i no es produeixi entre els venidors cap confusió sobre les coses esmentades, hem considerat útil i molt necessari explicitar-ho tot de manera succinta i abreujada i també amb caràcter general, per definir, en conclusió, que els qui hem corroborat aquesta dotació admeten en primer lloc que tot el que hi ha contingut en aquesta dotació resti incommovible i sense cap pertorbació, amb perpetuïtat inqüestionable, confirmat per la seva autoritat pontificial, sota la divina obtestació del seu orde sagrat, o sigui, totes les esglésies, tots els predis que hagin estat concedits o que ho seran per sempre més de manera justa a la santa mare Església, en qualsevol lloc, per donació de qualssevol persones que serveixen devotament a Déu, amb boscos, prades, conreus i erms, amb les seves pastures, onsevulla que les tingui, les hagi de tenir o les hagi tingudes, amb els drets de carrerada, el monedatge, els teloneus, els drets de pesca, els estanys, les salines, els llocs marítims destinats a la pesca o al comerç naval, els drets sobre restes de naufragis i tot el que se sap que posseeix l’esmentada seu al comtat de Girona, al de Besalú, al d’Empúries i al de Peralada, sense cap ambigüitat. Els qui han confirmat aquesta donació són aquests: Guifré, bisbe venerable de la seu primada de Narbona, Òliba, bisbe de la seu d’Osona, Arnau, bisbe de Magalona, Berenguer, bisbe d’Elna, Bernat, bisbe de Coserans, Eribau, bisbe d’Urgell, Guifré, bisbe de Carcassona, Guilabert, bisbe de Barcelona, amb els precs i la corroboració del bisbe Pere, d’inefable pietat, fundador generosíssim d’aquesta seu, els quals, basant-se en l’autoritat dels cànons, la confirmen amb la seva aprovació i, bo i confirmant-la, manen que sigui observada, de tal manera que si algú pretenia disminuir quelcom de les coses esmentades o, bo i disminuint-les, arrabassar-les o, bo i arrabassantles, retenir-les, en primer lloc preguem a Déu, amb llàgrimes i de genolls, que incorrin en la ira de Déu, que posseeixin el regne de Plutó, que restin apartats del llindar de la sacrosanta mare Església i que no tinguin cap part amb els fidels, ells que intenten oprimir la mare Església amb intents hostils. Tanmateix, per tal de no passar res per alt, que posseeixi per sempre com a propi amb dret hereditari, i per dir-ho així, la tercera part dels abans esmentats drets sobre naufragis, de les monedes, dels teloneus, dels drets de pesca, dels estanys, de les pastures i del comerç naval que fins ara ha posseït la santa Església als comtats esmentats amb l’aprovació reial o bé apostòlica. Dintre de quins termes es troben totes les coses d’aquest bisbat, és ben conegut de tothom. En efecte, dins aquests quatre comtats, el de Girona, el de Besalú, el d’Empúries i el de Peralada, amb les seves afrontacions i els seus propis termes. L’instrument d’aquesta dotació ha estat feta el dia onzè de les calendes d’octubre i ha estat confirmada pels pares esmentats l’any mil trenta-vuit de l’encarnació del Senyor, indicció cinquena, any mil setanta-sis de l’era, vuitè del regnat del gloriosíssimi rei Enric.
Oliba, bisbe. Berenguer, bisbe. Guifré, arquebisbe de la santa església de Narbona, que he dedicat aquesta església de la nostra diòcesi, ho he subscrit. Pere, bisbe. Eribau, bisbe. Arnau, bisbe. Signatura d’Ermessenda, comtessa, que el mateix dia atorgà tres-centes unces d’or per a construir un retaule d’or en honor de Déu i de la mare Església.
Al còdex de Girona s’hi afegeix això:
En nom del Senyor es reuniren conjuntament a l’església de Girona dedicada a Santa Maria Mare de Déu, els bisbes Pere, president d’aquesta església, Ermengol d’Urgell, Deudat de Barcelona, Berenguer d’Elna, Adalbert de Carcassona, Ató de Coserans. També els abats de Santa Maria de la Grassa, Pere de Roda, Landric de Guíxols, Guifré de Galligants, Amblart de Sant Quirze, de Peralada, Vujanos de Sant Pol de Mar, Ponç de Sant Serni d’Urgell i també molts altres sacerdots i senyors; hi havia també una gran multitud d’ardiaques tant de Barcelona com de Girona, etc. L’any mil dinou de l’encarnació del Senyor, el dia dotzè de les calendes de desembre, els fou inspirat per obra de Déu, etc.
Això fou fet l’any vint-i-cinquè del regnat del rei Robert."
1 Catalunya Romànica Vol V, per Joan Ballés i Sallent
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)