L’església de Sant Esteve fou donada l’any 974 al monestir de Sant Pere de Rodes pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna. El mateix any el papa Benet VI confirmà, en una epístola a l’abat Hildesind, les possessions de l’esmentat cenobi, entre les quals l’església de Sant Esteve, que hom indica que era situada a la vall anomenada Subiradells: “…Sancti Stephani quae est in valle Subiradellos”.
Altres confirmacions d’aquest domini del proper monestir de Sant Pere de Rodes, que senyorejà aquest territori, sobre l’església de Sant Esteve es troben en un precepte del rei Lotari de l’any 982 i en una epístola del papa Joan XV de l’any 990.
Sant Esteve és anomenada, en tots aquests documents, entre les esglésies que eren en poder del monestir, situades dins el seu extens terme jurisdiccional, aplegat a la segona meitat del segle X.
L’important i valuós alou de la Selva de Sant Romà o Mata de Sant Romà, centrat a la vall superior de la riera de la Selva —paratge conegut encara avui amb el nom de Sant Romà, al sud de l’actual poble i terme de la Selva de Mar—, era un enclavament dins aquest territori del monestir, que s’havia reservat expressament el comte d’Empúries, retenint-lo sota el seu ple domini. Després d’algunes vicissituds, la Selva de Sant Romà fou donada també al monestir de Sant Pere de Rodes l’any 1063 pels comtes Ponç I i Adelaida amb motiu de l’ingrés a la comunitat monàstica de llur fill Pere; els comtes se’n reservaren l’usdefruit. A l’oblatio in monacum del 1063 es concreten els límits de la “"mata o selva” de Sant Romà: “…a parte orientis descendit per ipsam serram et pervenit ad locum que dicunt Subiradels, et ad ecclesiam Sancti Stephani…”.
En les Rationes decimarum de l’any 1279 figura l’ecclesia de Silva, entre les parròquies i esglésies amb rendes pròpies.
L’any 1316 Sant Esteve de Matha és un dels llocs on fou redimit el bovatge al comte Malgaulí d’Empúries. El 29 d’abril de l’any 1318 el comte Malgaulí vengué al monestir de Sant Pere de Rodes, per 4 000 sous melgoresos, uns drets, no especificats, que tenia sobre els vassalls de Llançà, Sant Esteve de Mata, Canyelles i Santa Creu de Rodes.
En les relacions d’esglésies de l’any 1362 (Llibre verd de la catedral de Girona) aquesta parròquia hi és esmentada com Sant Esteve de Mata de Silva, nom que es repeteix en el nomenclàtor del final del segle XIV i de l’Arxiu Diocesà, mentre que a la relació coetània de l’Arxiu Capitular s’esmenta com “Ecclesia parrochialis sancti Stephani ça Matha”.
L’any 1367 l’abat Arnau de Sant Pere de Rodes concedí al prevere Pere Porcell la permuta de la rectoria de Sant Esteve de Mata per un altre benefici.
Al principi del segle XVII es degué iniciar la construcció de la nova parroquial en aquest nucli. A l’actual església parroquial de Sant Esteve de la Selva de Mar hi ha gravat l’any 1605 en dues llindes de l’interior de la sagristia, que és situada al sector de capçalera del temple.
Amb la construcció de la nova parròquia en el poble, l’antiga església es convertí en santuari sufragani dedicat a sant Sebastià i també tingué la funció de capella del cementiri situat al seu costat1.
La parròquia de Sant Esteve de Mata depenia de l'antic Ardiaconat d'Empúries2.
1 Catalunya Romànica, per Joan Badia i Homs
2 El Llibre Verd del Bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, d'Elvis Mallorquí Garcia
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)