Emplaçat arran del torrent d'Orriols, a tocar la vila celranenca per ponent, i a l'inici de la vall de Reixach, la seva situació ha servit per distingir-lo del mas Guinart de Palagret. Conegut a hores d’ara per Can Cors, en època medieval i moderna es podia esmentar indistintament com Guinart de la Vila, Guinart d'Orriols o Guinart de Reixach. Com la majoria de masos i bordes de la vall de Reixach depenia de l'Hospital Nou de Girona o de Santa Caterina, per la senyoria del castell de Barbavella.
Sens dubte és la masia celranenca que ha sofert mes transformacions arquitectòniques d'ençà que es construí en èpoques medievals, fins a convertir-se en una pairalia senyorial en consonància amb l'important patrimoni que els successius hereus i pubilles arribaren a acumular al llarg dels segles. Fou en el decurs del segle XIX, després de la destrucció parcial produïda a conseqüència de la Guerra del Francès, i també en els primers anys del XX amb la intervenció de l'arquitecte gironí Isidre Bosch, quan el casal amb connotacions pageses deixa pas a la imponent residencia de senyors on destaquen: oratori, casa dels masovers, portal forjar a l'entrada de la finca amb pont d’accés inclòs, i enjardinament de la quintana amb plantació d’arbres ornamentals, miradors, i estàtues estratègicament col·locades en racons inspirats pels corrents romàntics , molt de moda en aquells anys.
La primera notícia que hem pogut contrastar de la nissaga Guinart d'Orriols ens porta a l'any 1324 quan el prepòsit de l'Hospital Nou de Girona absolgué Ermessenda, filla de Pere Guinart, de considerar-la dona pròpia i sòlida(1). L’any 1360, potser el seu germà Bernat Guinart, fill de Pere, feu confessió a favor dels cònsols i del comanador de l'esmentada institució de ser, per raó del seu mas, home propi i sólid(2).
El 9 de febrer de 1396 el Comú o Universitat de Celrà va encarregar al síndic veguer Pere Guinart que aconseguís del rei d'Aragó i comte de Barcelona Joan I les redempcions de drets imposats a determinats terrenys que posseïa en la parròquia celranenca. Aquell mateix dia s’havia llegit a la plaça Major un decret filoremença, signat pel propi comte a Perpinyà el 29 de gener, on es reconeixia el dret del poble a reunir-se al toc de campanes en places o llocs públics per tractar d’assumptes comuns(3).
A mitjan segle XV, Bernat Guinart de la Vila i el fill del mateix nom apareixen relacionats en els documents de l’època juntament amb altres pagesos de remença. L’any 1581, Pere Sixte Vilella, àlies Guinart pel seu casament amb la pubilla, capbreva a favor de la pabordia de Mieres de Sant Feliu de Girona un camp de set vessanes al clot Llofriu o Corominas.
En el darrer quart de segle XVII el patrimoni familiar tant a Celrà com a d’altres municipis gironins ja era prou considerable -degut, sens dubte, a una determinada política matrimonial- com per constatar el seu ascens social a la categoria d’hisendats. En aquelles dates, Miquel Guinart exercia la batllia de sac de les rendes que generaven els béns i drets de la senyoria del castell de Palagret. Fou el 1675 quan engrandí les possessions celranenques amb la compra del mas Mitgera, conegut per les darreres generacions per cal Rei Vinyes(4) . El 1735 el patrimoni Guinart de la Vila s’incrementa encara més amb l'adquisició, per part de Josep Guinart, de la Torre Desvern i les seves terres, passant així a ser el principal propietari del poble(5). Cal esmentar l'atorgament per part de Carles III del títol de Ciutadà Honrat de Barcelona a l'Antoni Guinart-Arrufat, fill de l'anterior, el 24 de juliol de 1774(6). D’aquesta època data també la primera autorització per poder celebrar missa en l’oratori que encara hi ha al casal dels Cors-Guinart(7).
El canvi de cognom Guinart pel de Cors té lloc quan Francesca Guinart-Arrufat i Ventós es casa el 1812 amb Marià de Cors i de Niubó, originari d'Olot(8). L’any 1835 els Cors-Guinart es traslladaren a viure a la ciutat de Girona forçats per la inseguretat provocada per les malifetes dels escamots d’incontrolats que vagaven pel camp català en el decurs de la primera guerra carlina (1833-1840) (9). Fou l'any 1838 quan s’oferí ser alcalde de Girona a Maria de Cors, càrrec que refusà tot al·legant que malgrat viure-hi "solo por el temor a la facción" era i es considerava veí de Celrà(10). En morir l'any 1828 l'hereu Antoni Guinart-Arrufat i de Ventós sense descendència, el succeí en la titularitat del patrimoni la seva germana Maria, que tampoc en deixà (11). Essent tots hereus gravats, el 1868 el jutjat de Girona dicta sentència on es declarava successor a Joaquim de Cors i Guinart, nebot dels anteriors i fill de Maria de Cors i Francesca Guinart. Joaquim de Cors estava en possessió des del 1852 del títol de Cavaller de l'Orde Militar de Sant Joan de Jerusalem concedit per la reina Isabel II (12). El maig de 1871 fou nomenat senador electe a les Corts de Madrid; a finals d’any moria. Havia deixat el patrimoni Cors al seu fill Narcís i el patrimoni Guinart de Celrà al seu altre fill Marià. Quan aquest morí en estat de solteria, fou succeït per la filla del seu germà, Concepció de cors i Vall·llobera, àvia de l'actual propietària. Com a conseqüència es tornaren a aplegar en una sola mà els patrimonis Cors i Guinart.
Notes:
(1) Arxiu Històric de Girona. Fons de l'Hospital.
(2) Arxiu Històric de Girona. Fons de l'Hospital.
(3) Arxiu Històric de Girona. Fons Fons patrimonial Cors-Guinart. Llibre mestre d'arxivament.
(4) Arxiu Històric de Girona. Fons Fons patrimonial Cors-Guinart. Llibre mestre d'arxivament.
(5) Arxiu Històric de Girona. Fons Fons patrimonial Cors-Guinart. Llibre mestre d'arxivament.
(6) Arxiu Històric de Girona. Fons Fons patrimonial Cors-Guinart. Llibre mestre d'arxivament.
(7) Arxiu Diocesà de Girona. Notularum.
(8) Arxiu Històric de Girona. Fons Fons patrimonial Cors-Guinart.
(9) Mònica Bosch i Portell (1997). Girona capital d'hisendats. Història de Girona, (ADAC, pàg. 246-250.
(10) idem.
(11) Arxiu Històric de Girona. Fons Fons patrimonial Cors-Guinart.
(12) idem.
Informació extreta de:
Llibre "El castells i els masos de Celrà" de Lluís Camps i Sagué Editat pel Taller d'Història de Celrà
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)